Introducció al Text refós de la Llei d’urbanisme. Barcelona, DPTOP, 2008

L’any 2006 vam publicar la Llei d’urbanisme amb el pròleg que mantenim aquí en annex (i que té referències al Reglament de la Llei d’urbanisme que en aquesta edició no es publica).

Un any més tard el Govern ha aprovat el Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística.

Aquesta eina legal prevista en l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’ha utilitzat per tal de concretar amb urgència les modificacions que calia introduir en aquell text refós de la Llei d’urbanisme per tal de fer prevaldre la legislació urbanística catalana i adaptar a la nova Llei de sòl de l’Estat (Llei 8/2007, de 28 de maig) els punts de caràcter bàsic.

Amb el Decret llei aprovat ha calgut una nova tasca integradora per tal de donar coherència a la Llei d’urbanisme de Catalunya. En aquesta nova edició presentem el text de la Llei d’urbanisme, tal com ha quedat consolidat amb les modificacions introduïdes per l’esmentat Decret llei i per la Llei 2/2007, de 5 de juny, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Res no canvia de les qüestions de fons que plantejàvem en aquell pròleg que ara reproduïm.

Però el Decret llei afegeix un major compromís encara del Govern de Catalunya amb la política d’habitatge. Les circumstàncies noves i singulars de la demografia catalana, del mercat de l’habitatge i de la indústria immobiliària han aconsellat la signatura del Pacte nacional de l’habitatge (2007) que concreta les normes i els incentius per a atendre les necessitats reals d’habitatge i adquireix compromisos quantitatius i de calendari per a la construcció de més i millor habitatge protegit.

Així als sòls reservats per a habitatge protegit procedents de les cessions establertes en la Llei d’urbanisme s’hi afegiran ara els procedents de la tramitació excepcional que el Decret llei preveu per a les Àrees Residencials Estratègiques que el Govern s’ha compromès a haver aprovat en un any a través dels departaments de Política Territorial i Obres Públiques i Medi Ambient i Habitatge.

Tenim doncs al davant un nou codi urbanístic de Catalunya (la Llei i el Decret llei) que aporta la novetat del desplegament per primera vegada d’una facultat recollida en l’Estatut (decret llei) i els instruments per a fer possible la política d’habitatge que els ciutadans esperen i desitgen.

Mai com ara l’urbanisme no havia estat al servei de l’ordenació del territori, de la planificació adequada, d’un creixement racional, harmònic i sostenible, i d’una política d’habitatge que atén el dret constitucionalment reconegut a tots els ciutadans. Ara els poders públics sensibles alhora a les necessitats dels ciutadans i a les necessitats de l’economia desenvolupen polítiques efectives de resposta immediata a l’evolució de la demografia, als alts i baixos de la conjuntura i molt especialment als drets del conjunt dels ciutadans.

Annex Presentació publicada en l’edició del Text refós i Reglament de la Llei d’urbanisme, editada dins la col.lecció “Quaderns de legislació”, Barcelona 2006.

 El programa legislatiu del Govern s’ha proposat ordenar, simplificar, atorgar la màxima seguretat jurídica a la planificació urbanística i a l’urbanisme de Catalunya. Per tal de concretar aquests propòsits, el Govern ha aprovat la Llei d’urbanisme (2004), el Text refós de la Llei d’urbanisme (harmonitzant les lleis de 2002 i 2004) i el Reglament de la Llei d’urbanisme (2006).

Presentem, doncs, actualitzada la legislació urbanística de Catalunya que esdevé així l’únic marc de referència i el document que concentra tota la normativa vigent després de superar una llarga etapa de solapament normatiu i reglamentari amb quatre reglaments autonòmics i sis estatals vigents que ara deixaran de ser aplicables. Aquest llibre adquireix així el valor de nou Codi Urbanístic de Catalunya.

El Govern és conscient dels efectes en la llarga durada que tenen les polítiques urbanístiques i la seva concreció en el planejament i, per aquest motiu, ha connectat aquest desenvolupament legislatiu en el Programa de planificació territorial, en el desenvolupament de diversos Plans directors urbanístics i en una política decidida d’impuls del planejament local amb el propòsit d’acabar amb un període llarguíssim amb grans buits de planejament en el mapa municipal de Catalunya.

Les idees que han mogut tots aquest corpus legislatiu que ara haurà d’anar traduint els seus efectes graduals en el territori i en la formalització del nostre paisatge urbà, humà i natural, són les de la utilització racional del territori, l’adequada protecció i valorització del medi ambient i el medi natural, així com els objectius de respondre a les necessitats socials i al dret a l’habitatge, les del desenvolupament del sistema productiu i el foment de la diversitat econòmica. Tot per avançar en una millora perceptible de la qualitat de vida dels catalans i les catalanes i un aprofundiment de la solidaritat, la convivència i la cohesió social.

La legislació urbanística aporta criteris i dóna resposta al dilema que diverses vegades s’ha suscitat sobre els models de creixement i aposta per la reducció del consum de sòl, la voluntat d’evitar la dispersió de l’ocupació del territori, la continuïtat dels teixits urbans i la garantia d’un model racional i equilibrat de desenvolupament.

La realitat social mateixa ens ha situat davant una clara interpel•lació en aquesta matèria fent-nos evidents algunes de les disfuncions dels models heretats quan s’atribueix a la dispersió del creixement dificultats serioses per abordar la prevenció dels incendis, la garantia de seguretat bàsica i la sostenibilitat dels serveis públics des de l’àmbit municipal. És a dir, els problemes concrets han evidenciat ,de cop, més que mai, els paràmetres bàsics de les diagnosis que es feien i que es fan des de les aproximacions teòriques a l’urbanisme. Aquest fet comporta l’aparent contradicció entre les expectatives imparables d’uns per avançar en el model de la dispersió, avalats pel mercat, i les reiterades queixes dels usuaris i administradors d’aquest model davant les disfuncions i entrebancs que comporta.

Convé, però, recordar que els efectes de l’urbanisme i els drets que origina s’allarguen en el temps i transcendeixen els continguts del marc normatiu perquè, en molts casos, no és possible la retroactivitat. La prohibició de construir sobre terrenys amb pendents de més del 20% no impedirà, durant un temps, que encara veiem algunes grues enfilades en pendents insòlits, esgarrapant aprofitaments a terrenys que sempre s’haurien d’haver mantingut en la seva integritat natural. La vigència, sense revisar, de molts planejaments urbanístics municipals acredita la contradicció entre la literalitat de la Llei i el reglament i la realitat física que percebem.

Patim els efectes acumulatius de l’herència del passat, i comencem a corregir-los ara per tal que en el futur immediat i de forma progressiva se’n vagin percebent els efectes. P

erò, per altra banda, convé no perdre de vista els efectes immediats de la legislació urbanística i dels plans directors, tant sobre les reserves de sòl per a la construcció d’habitatge protegit com per garantir la permanent ì definitiva preservació d’un quaranta per cent del litoral de Catalunya. El fet essencial és aquesta garantia sobre aquest 40%, no el que encara es pot fer en les àrees urbanes que compten amb planejament urbanístic aprovat.

És justament la relació interactiva i dialèctica entre la legislació i l’execució de l’urbanisme que ens permetrà corregir en el futur les disfuncions acumulades històricament en el passat fins a assolir un grau de civilització alt en els nostres models d’ocupació del territori.

Tenim els instruments, tenim els valors, tenim els principis inspiradors, tenim a les mans en aquest llibre les eines bàsiques per a convertir tots aquests propòsits en una realitat progressivament adaptada a un nou model que ens donarà més grau de benestar i de qualitat per a les generacions futures.

(Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008),  amb el títol “La Llei d’urbanisme i el Decret-llei”, pàg. 180).