Diari de Girona

El funeral a l’església de Sant Josep va ser una bona síntesi de tots els universos d’en Tià. Els joves que repartien clavells a l’entrada, els advocats que van treure a pes el fèretre al final de la cerimònia, els cristians de bona fe, els utòpics, els revolucionaris, els representants de la judicatura, els responsables municipals, els càrrecs públics, els periodistes, els que havia ajudat, els amics, la família. Mossèn Ignasi Forcano va contenir el seu habitual activisme litúrgic i pastoral, i va acompanyar, des de la discreció d’un segon pla, en Benet i en Lluc, que van desgranar els moments més intensos, més tendres, més emotius. Vaig veure quantitat d’ulls plorosos, humitejats pels ressorts dels sentiments que despertava la forta personalitat d’en Tià.

El perfil biogràfic dreçat per en Benet era un compendi eficacíssim de les múltiples facetes de la vida del seu pare i dels moments culminants de la seva biografia. Apel·lant sempre als ideals més evidents, als ressorts més íntims, a les realitats més concretes, als amors per tantes coses i per tanta gent, fins a perfilar un esboç claríssim, d’una personalitat desbordant, com el seu cos i la seva barba. L’imaginari d’en Tià era clarament revolucionari i també ho eren els seus símbols, però mantenia amb aquest to vital de compromís una actitud d’arrelat pragmatisme,vinculat amb la terra que el va veure néixer. Cristià i revolucionari, socialista i àcrata, activista i pragmàtic, defensor dels humils i advocat de totes les causes, arrauxat i tímid, tendre i irònic.

En Benet va certificar la coherència del seu pare i la va voler subratllar. En les formes, en el gust per la vida, en la passió pels plaers, en el desig de felicitat i d’un món millor, en Tià podia haver desvetllat suspicàcies i algú podia haver apuntat a suposades contradiccions i ambigüitats. La compaginació d’una irreductible actitud d’exigència revolucionària i, alhora, el respecte reverencial per la magistratura, garantia del seu èxit profesional, el treball desinteressat amb els malalts de l’hospitalitat de Lurdes i els seus puros o el seu BMW. Cada vegada que l’atacaven per això, li explicava la meva anècdota, als divuit anys, a la Universitat d’estiu d’Ais de Provença. Eren els darrers anys seixanta i entre els participants al curs, en Fabio Pellegrini, jove comunista Italià, que ens tenia a tots enlluernats amb un flamant Fiat 128. Com pot ser que siguis comunista i vagis amb un cotxe millor que el de tots els altres estudiants, li preguntàvem? I ell responia, indefectiblement sempre: “Als poderosos i als capitalistes només se’ls pot combatre en igualtat de condicions i amb les seves pròpies armes”. L’argument ens feia sempre riure molt.

Transgressor permanent, àvid per escandalitzar, amagava una personalitat d’una extrema tendresa, que aplicava sempre en els moments més inesperats, amb els amics, amb les amigues, amb els companys, amb els records del passat, amb les preocupacions del present. En tinc proves directes viscudes amb en Joan Puigbert, ho vaig comprovar més d’una vegada amb la Pepa Bouis i amb la Tura Soler. M’ho va fer ben palès, no fa gaires mesos, quan es va morir en Joan Soliguer. Quedava tocat pels fets més directes i elementals, i havia de pair els trasbalsos i els sotracs de la vida.

Com va subratllar en Benet, el seu pas per l’Ajuntament el va acostar a la realitat que ell volia canviar; a la dimensió més social i col·lectiva d’alguns dels drames socials o polítics, que tractava individualment com a advocat. No era un advocat de causes perdudes, perquè ell mateix havia comprovat que es podia modificar i transformar la realitat, que era possible superar desequilibris i desigualtats, que es podien capgirar condicions de vida adverses, que la política de proximitat era la línia calenta per estar en contacte amb un món social amb una profundísima càrrega d’humanitat. Va transitar per la política sense claudicacions, sense alterar-se pels que l’acusaven d’haver-se deixat contaminar pel poder. Ell sabia que el poder que exercíem no era arbitrari i discrecional, i que tenia una profunda arrel democràtica i que bevia de les mateixes fonts doctrinals, cristianes i socialistes, que l’empenyien. Ho va fer a l’Ajuntament i ho va fer, en una faceta més desconeguda, com a gerent del Patronat Provincial de l’Habitatge, amb l’encàrrec que vam compartir en Miquel Solans i jo mateix de sanejar els comptes, redreçar el crèdit, construir habitatges socials i desmantellar les rèmores i les inèrcies que el mantenien entrebancat. Va ser, en aquest sentit també, i això el feia somriure, promotor immobiliari des del sector públic en nom del Govern Civil, de l’Ajuntament i del mateix Bisbat!

Era un pont heterodox amb els mitjans i, alguna vegada, ens havia donat algun ensurt, però ell i jo n’havíem parlat i sempre havíem relativitzat les seves complicitats amb la premsa, perquè eren complicitats ingènues, sense cap mala intenció, i nascudes d’amistats compartides i que ens feien entendre.

El pes social de l’assistència al seu funeral em va portar el record a quasi trenta anys enrere, l’any 1981, i a l’enterramenmt d’en Just Casero. La mateixa unanimitat de sentiments i d’emocions, amb la mateixa diversitat de sensibilitats i de procedències, la mateixa transversalitat de condicions i d’ideologies, el mateix compromís cívic, els mateixos ulls, més vells i més cansats, és clar, que havien plorat amb la mateixa intensitat l’absència imperceptible, la crua realitat, la injustícia final.

El relat construït per en Benet i en Lluc no van deixar cap dubte, cap, sobre l’horitzó vital i ideològic del seu pare, en Tià Salellas. La victòria és sempre possible, i només és possible si esdevé una victòria col·lectiva per a la superació de les injustícies.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 145-147)