Diari de Girona

Dilluns al vespre vaig anar a la represa de l’activitat teatral al Teatre Municipal de Girona després de més de cinc anys. Mentre fèiem cua per entrar i esperàvem que obrissin les portes em va passar pel cap un conjunt d’imatges i de sensacions molt especials que em seria molt difícil de descriure. M’hi aproximaré comparant aquestes sensacions amb les que vaig experimentar, i explicar, amb el retorn del toc de les campanes de la Catedral, després d’uns mesos llargs de silenci diürn i nocturn. En un cas i altre, campanes i teatre, els gironins havíem experimentat una sensació d’orfandat, d’amputació, d’haver perdut quelcom molt integrat a les nostres vides, als nostres hàbits, al nostre comportament, a la nostra vida ciutadana,al nostre sistema de relacions socials. Acostumats a escoltar les campanes, a entrar i sortir del Teatre amb una naturalitat absoluta, a peu pla, des de la plaça del Vi, entrant a l’ Ajuntament, com qui no fa la cosa, aquests cinc anys hem viscut una mena de síndrome d’abstinència. Ens mancava quelcom molt familiar.

És evident que amb algunes incomoditats, el Teatre de Sant Domènec ha fet la suplència, ha garantit la continuïtat de la programació i ha acompanyat el procés de maduració de la producció i la programació teatrals, ajudant Temporada Alta a esdevenir sense Auditori i sense Teatre el gran festival de tardor de Catalunya, el Festival de Teatre de més prestigi i de més abast de tots els que es programen.

Si això ha estat així, què no serà a partir d’ara en una ciutat que acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura per al Museu del Cinema, que acaba d’inaugurar amb èxit l’Auditori i Palau de Congressos i que ara acaba de recuperar la normalitat teatral com un fet natural llargament esperat i un retrobament fàcil,directe, amb els nostres escenaris coneguts, amb el teló de boia, amb els pàmpols de les làmpades, amb la platea atapeïda,amb les llotges romàntiques. I una ciutat que es disposa a encarar l’immediat futur amb la construcció del nou Centre d’Art Contemporani, que inicia els primers passos per a la rehabilitació de la Marfà a Santa Eugènia, que es disposa a veure com es construeix una nova biblioteca central pública a la ciutat, que emprèn ambiciosos projectes per l’antic cinema Modern, que elucubra amb el trasllat de l’arxiu de sant Josep que somnia nous destins per aquest antic convent i per l’edifici de l’Audiència de la plaça de la Catedral.

L’eficàcia i la potència del nou edifici trigarà encara a ser plenament percebuda. Però el joc de llum i de vidre,els nous espais,les escales generoses i obertes,els nous replans amplíssims, la millora de l’accessibilitat, els nous serveis, la nova climatització, el bar ampliat i més obert, les parets planxades amb estuc ennegrit i lliscant,la connexió eficaç entre el nou i el vell, entre l’edifici històric i l’embolcall contemporani, la nova circulació de persones,atorguen a la simbiosi entre dos edificis que s’acoblen una perfecció de funcionament difícilment igualable.

Per la part de fora pren forma, a poc a poc, un nou entorn urbà que reconstrueix els contorns, que busca una nova trama, que reconstitueix els colors i els volums,que incorpora la modernitat ultimíssima del cortén i l’eficàcia contundent de la pedra. El conjunt dels edificis del conglomerat municipal ha deixat ja enrere aquell punt d’anarquia i caos originat en l’acumulació i superposició de noves finques i comença a adquirir un ritme nascut del seny ordenador d’una planificació que comença a donar els seus fruits. La plaça nova que s’intueix ens deixarà per a la ciutat del segle XXI un nou espai italianíssim i de matriu exclusivament gironina.

Poques ciutats poden encarar el nou segle amb un bagatge i un equipament de la qualitat de la potència de la capacitat de present i de futur que avui té Girona.

Hi ha, és clar, un doble enfocament possible. Del lament pels cinc anys de privacions i orfandat o l’esclat exultant per la normalitat retrobada. Als ulls i a la cara de tots els assistents a la sessió de dilluns amb una obra potentíssima i un cartell d’actors de primera fila s’hi endevinava aquesta segona opció. L’alegria del retrobament, la plenitud de la satisfacció, la voluntat de gaudir d’un nou moment fundacional. L’únic regal que va deixar la burgesia del segle XIX a la ciutat va ser el Teatre Municipal. L’encert de la seva centralitat li ha donat una vida llarguíssima i fecunda. Ara l’enèsima renovació, la més total, la més completa,la més revolucionària, la més pràctica i la més eficaç aporta, de la mà de l’Ajuntament, un equipament polivalent i essencialment teatral que en tots els nous espais construïts ofereix la flexibilitat de moltes noves oportunitats. És l’herència de finals del segle XX per fer l’arrencada del segle XXI.

Amb ulls somrients i cares satisfetes, amb alegria sana i compartida, amb joia plena, tots vàrem sentir l’esgarrifança de l’emoció tendríssima, d’una profunditat total, canviant cap a ulls entelats d’emoció, humits de llàgrimes, enduts pels sentiments i els records, quan en cloure l’espectacle Lluís Homar va dedicar a Quim Masó la interpretació del Lliure, en un homenatge compartit per tot el Teatre i per tota la ciutat. Un nom associat per sempre al Teatre i associat a l’excepcional aventura de fer, des de Girona i Salt, una empresa de gestió teatral, de producció i de programació, acreditada arreu, traspassant fronteres, trencant motllos. Construint una insòlita empresa d’arrel gironina i de prestigi nacional. Corpresos per l’emoció tendra i trista, vàrem veure baixar novament el teló. La ciutat dorm tranquil•la al so de les campanes de la Catedral, amb la normalitat del Teatre Municipal reobert i la plaça més plaça de totes les places, als ulls dels gironins, de contundència de llamborda, feliç del retrobament i esperant la renovació del freixe mort.

Si  voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.