Diari de Girona

Dimarts passat vaig assistir a l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura al Saló del Tinell.

Aquest saló solemne de l’antic Palau Reial és ple d’evocacions. És dens d’història de quan Catalunya tenia força, poder, influència, capacitat d’iniciativa i un govern propi compartit també amb d’altres territoris. Una federació medieval en el seu moment més àlgid!

Aquí també vaig fer, a la tardor de 1995, una incipient proposta de reforma de l’Estatut que semblava arriscada i extemporània i, en canvi, ara ens semblaria un punt de partida de mínims. També aquí vam viure la vibració emocional de la signatura del Pacte del Tinell, que segellava la possibilitat de l’alternança de Govern a Catalunya. El record és ben viu i les emocions s’atenuen amb el balanç del temps passat.

És en aquest escenari carregat d’història medieval, moderna i, també, contemporània que va triar, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, fer el lliurament dels Premis Nacionals. Un encert per posar de manifest la força sòlida dels arcs que sustentaven l’estat propi. Som un país de paradoxes i això fa que justament un dels exponents materials de la vella esplendor medieval catalana estigui, ara, en mans de l’Ajuntament, digne successor democràtic del Consell de Cent, i no de la Generalitat, potser perquè en època medieval no era un pilar del rei sinó l’expressió de la balança del poder compartit!

Tots aquests pensaments es passejaven per la meva imaginació mentre esperàvem l’inici de l’acte. No sabia prou que al llarg del vespre afegiria, als ressorts íntims de la meva memòria, noves emocions.

Primer, naturalment, l’emoció de veure un conjunt de premiats que poden ser el compendi de moltes històries individuals i col·lectives. L’ESCAC de Terrassa, escola de tècniques audiovisuals que, liderada per Josep Maixenchs, ha estat viver autèntic de creadors i impulsors, o el Centre de Lectura de Reus, amb una gran densitat d’història. El repàs de la vida dels cent-cinquanta anys del centre em va portar a un record triat i emocionat per Pere Anguera, que l’havia presidit i que no va poder viure prou per viure la nostra efervescència actual.

La força comunicadora i científica de Josefina Castellví, dona l’Antàrtida; l’elegància creativa del pianista de jazz Agustí Fernàndez; la dicció i l’acció en el món del teatre d’Herman Bonnin i l’obra sòlida d’Imma Monsó amb La dona veloç que atrapa.

Eduardo Mendoza em va reconciliar amb la novel.la i em va convèncer que per a la història era, també, molt convenient la capacitat d’evocació de la narrativa de creació, amb la seva visió de Barcelona. Elsa Peretti ens aporta un toc de modernitat i cosmopolitisme, de Sant Martí Vell a Manhattan, per certificar que el vell i el nou no són incompatibles, sinó que alimenten una tensió creativa.

Em va emocionar veure explicar-se a Josep Ramoneda, amic des de l’adolescència i a qui vaig conèixer quan tot just havia escrit un seu primer intent de narració, que guardo dedicat i amb discreció per a la història.

Però el moment culminant va arribar amb Paco Torres Monsó, un  jove de més de noranta anys que ens va plantar a la pantalla el seu combat de boxa amistós amb Pep Admetlla, ple de color i de moviment plàstic, i ens va mostrar escultures velles i noves que segueixen interpel·lant el món i les consciències amb el missatge de la forma i del contingut que s’insinua. Finalment en pantalla van senyorejar una bona estona les seves Lletres Toves, que homenatgen Miró davant de l’antic hospital de Santa Caterina i fan les delícies de la mainada des de fa unes quantes dècades. Girona i Torres Monsó, en una síntesi eficaç de l’escultura dels anys primers de la democràcia municipal i que ha esdevingut la icona més reproduïda de la simbiosi del vell i el nou. Amb tant o més èxit que l’Europa d’Alfaro, que gira i gira a les places de la ciutat.

El mateix Torres Monsó va evocar el concurs que ens vam empescar per vehicular un ajut que volia fer a la ciutat una entitat financera, la Banca Mas Sardà, avui ja desapareguda, que des de la Gran Via dirigia en aquell moment Jordi Dagà, amic, exalumne avantatjat i dirigent estudiantil, també íntim amic de Carles Caussa, que havia conduït, des de l’Autònoma i la seva cèl·lula del PSUC, la lluita dels estudiants per la democratització i la qualitat de l’ensenyament i per les llibertats públiques.

Té raó en Paco quan diu que va ser una escultura barata. El premi era escàs pel volum de l’obra, però comportava la presència d’un programa d’escultura al carrer que es va iniciar en aquell moment i que ha portat Alfaro, Plensa, Subirachs, Pladevall, Corberó, Gabriel, Fita, Xargay, Rosa Serra i uns quants més, als carrers i places de la ciutat.

Però Paco Torres Monsó, el més genuïnament gironí de tots, va ser el pioner i va ser qui va donar carta de naturalesa a la idea de l’art al carrer.

Més endavant no vam parar fins que amb l’eufòria olímpica li van encarregar una escultura a Barcelona, la qual presideix una de les arrencades de la Rambla de Sant Martí, crec recordar.

Crèiem i creiem, volíem i volem, que més enllà del reconeixement explícit que és el Premi Nacional de Cultura, l’escultura i l’obra de Paco Torres Monsó tingui el reconeixement i la difusió universal que representa i mereix. Ell, el més internacional dels artistes de Girona, l’home que pot fer millor que ningú la síntesi creativa entre la dimensió local i la dimensió global. Ell es mereix trencar la presó de paper provinciana i assolir un reconeixement no només “nacional”, sinó també internacional.

Ja el té, però potser d’amagat. Quan a Albi vam fer una antològica d’en Paco, algú va robar un tors de bronze preciós que no s’ha recuperat mai més. De la dignitat del lladre n’espero veure la peça un dia en un museu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.