Diari de Girona

Glòria Bosch i Susanna Portell ens han proposat aquest estiu un recorregut apassionant, una biografia artística, cultural i social de Tossa de Mar en els primers quaranta anys del segle XX. “Berlín, Londres, París, TOSSA, la tranquil·litat perduda” es pot veure fins el 16 de setembre a la Fontana d’Or de Girona. El catàleg de l’exposició és una peça bibliogràfica que transcendeix l’estricte inventari dels materials exposats per entrar en l’anàlisi, des de col·laboracions molt diverses dels aspectes més rellevants i dels personatges més destacats d’un fenomen que, avui, concentrat en aquesta exposició adquireix una dimensió històrica poc comuna. Amb testimonis directes ben significatius que il·lustren aspectes de la vida de Tossa en els estius dels anys trenta i l’impacte específic de l’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936,com és el cas de Josep M. Ainaud de Lasarte. Amb referències a testimonis directes de diversos moments del període, tant amb relació a la presència d’artistes, al moviment cultural que van desenvolupar a Tossa o les transformacions socials que va experimentar la vil·la en el seu procés d’assumpció d’una nova manera d’entendre la Costa Brava i el turisme que va desvetllar els esperits i també les expectatives d’una autèntica capsa tancada, d’una petxina reclosa, d’una vil•la marinera i •pescadora reproduïda amb un realisme impactant per les esplèndides fotografies de Lucien Roisin o de Dora Maar. Les referències a Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Josep Pla, Carles Sentís, Rafael Benet amb el seu famós article sobre “Tossa, Babel de les Arts”, o Josep Palau, aporten el gruix, el tou literari, les referències històriques, el coixí memorialístic per entendre l’estreta i profunda interrelació entre la societat marinera, menestral i pescadora dels habitants de Tossa, els primers estiuejants catalans a la descoberta d’un paradís aïllat i l’arribada d’una munió de visitants del món de l’art i de la cultura que, amb caràcter esporàdic, intermitent i amb permanències variables van infondre a Tossa una significació molt singular. El teló de fons del període d’entreguerres de les dues guerres europees i l’impacte brutal de la Guerra Civil espanyola afegeix un simbolisme especial i adquireix la rellevància d’una de les causes principals d’aquest fenomen concentrat, que va donar peu a un destil·lat artístic que encara avui és un bagatge i un patrimoni vital per a la vil·la de Tossa.

Vull remarcar el sentit especial que atorgo, més enllà de les individualitats que s’esmenten, a dos fets transcendents i mai prou ponderats que esdevenen el testimoni més viu i perenne per raons diverses d’aquella època. Es tracta, d’una banda, de les colònies escolars que el pedagog Artur Martorell hi va organitzar els anys trenta i fins a la Guerra. Les colònies Turissa, que integraven una visió de l’entorn natural, de l’evolució històrica i del context socioeconòmic de la vil•la, permetien una aproximació vivíssima a l’espai físic, al racó especial, que constitueix l’espai natural, feréstec i recòndit, entre boscos i rieres, de difícil accés, que va donar peu a la realitat física material d’una població com Tossa. La petjada històrica des de la vil·la romana, descoberta i excavada en diverses etapes a la fortificació medieval, i el context social que s’origina en la convivència d’activitats forestals basades en la pela del suro, agrícoles d’un entorn limitat pel mateix bosc, però necessari per a la pròpia supervivència de la vil·la, i marineres i pescadores, d’una projecció inevitable cap al mar. La modernitat d’aquesta immersió pedagògica ens emociona encara avui.

L’altre aspecte que vull subratllar és la creació del Museu de Tossa, inaugurat el dia 1 de novembre de 1935, sota l’impuls de Rafael Benet, Georges Kars, Pere Crèixams, Enric Casanovas i Albert del Castillo. El primer museu dedicat a l’art contemporani en tot l’Estat i una oportunitat única perquè Tossa fixés com a patrimoni propi una part de l’obra originada en els cercles artístics i literaris, periodístics, arquitectònics i, fins i tot, polítics que van buscar i trobar acollida i refugi creatiu a la Tossa dels primers quaranta anys del segle XX. El joc dialèctic entre un petit i bellíssim racó de món i la dimensió totalment cosmopolita, de gran projecció internacional, dels contactes amb les principals capitals europees, justifiquen sobradament el títol triat per a l’exposició i el catàleg. Desfilen, en una narració molt integrada, André Masson i Georges Bataille, Marc Chagall amb el seu violinista o Francis Picabia, i una nòmina llarga d’artistes, hotelers, filantrops, galeristes, espies i simples refugiats, que van alimentar un conglomerat heterogeni que va trobar a Tossa la tranquil•litat que buscaven sense perdre els contactes que tenien, i que va aportar a la vil•la marinera una pauta de transformació i modernització culta que, ara, potser enyorem.

L’obra d’Otho Lloyd, Olga Sacharoff, Mela Muter, Cels Lagar, Oskar Zügel i molts dels que ja hem citat queda com un referent testimonial i una visió delicadíssima, de traça, de forma, de color de modernitat que posada junta, a l’exposició, trasbalsa els sentits.

L’exposició s’inscriu en la millor tradició de les que per a fenòmens similars i comparables dels moviments moderns i d’avantguarda ha preparat, des de fa una colla d’anys, Josefina Matamoros per als museus de Ceret i de Cotlliure.

Tossa, Ceret i Cotlliure, tres refugis artístics i intel·lectuals en una Europa trasbalsada i commoguda per vendavals ideològics. La profunditat dels boscos, la intensitat variadíssima dels verds tendres de les primeres vinyes i dels verds brunyits de l’estiu avançat, l’enlluernament dels racons mariners, el contacte amb la plàcida i duríssima vida d’unes economies precàries i de subsistència dels tres pobles, esdevenen el marc per a una vida diferent, d’una durada intermitent però d’una constància superior a l’estiueig estricte de les colònies de forasters.

És per això que jo he canviat el títol. Perquè veig una indiferència superior en la nostra exposició que en les de Ceret, perquè no veig les mateixes cues, perquè no veig la mateixa vibració i repercussió. Perquè tinc la impressió que volem passar de puntetes per un moment que, vist ara amb perspectiva, és un destil·lat de gust i d’excel·lència, de qualitat, que hauríem de convertir en paradigma del model de turisme i de costa que propugnava, en els seus manifestos, el GATCPAC.

Seria una llàstima que no sabéssim aprofitar prou bé la lliçó, íntima i política alhora, que transcendeix d’aquesta exposició que encara teniu quinze dies per anar a veure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2794_4_215664__Opinio-Tossa-Ceret-Cotlliure