Pròleg Travessant el Collsacabra. El camí ral  de Vic a Olot i les Marrades del Grau. Olot, Ajuntament d’Olot, 2010

Quan fa uns mesos vam presentar l’opuscle  El camí ral de Vic a Olot  vaig escriure un text que em sembla que en la seva part principal conserva la seva actualitat i el seu interès. El reprodueixo aquí excepte la seva part final dedicada exclusivament a l’opuscle:

“Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada”.

Ara, però, presentem una publicació que va més enllà d’aquella presentació i d’aquell itinerari. Aquí juga un paper principal la recerca històrica; el conjunt dels treballs historicoarqueològics empresos quan vam decidir fer els treballs de rescat i rehabilitació de l’antic camí ral.

D’aquesta manera posem a l’abast i posem de manifest el context històric, la realitat canviant, els resultats assolits. Es tracta d’un projecte integral. Un projecte constructiu i la seva corresponent intervenció historicoarqueològica. Posem de costat les troballes i els treballs, els documents i els resultats.

És en aquest context que adquireixen una rellevància especial les marrades del grau, la gran obra d’enginyeria del segle XVIII que es va emprendre per salvar i consolidar el desnivell i la comunicació entre el Collsacabra i la vall d’en Bas.

Els treballs d’enginyeria que van caldre ens posen davant d’una obra descomunal per a l’època. Uns treballs que ens acosten a alguns dels gravats del llibre de viatges d’Alexandre de Laborde, corresponents a una època una mica més tardana però amb tècniques que podem considerar perfectament equiparables.

I, finalment, el sentit de tot plegat es redueix, i no és poca cosa, a fer transitable la comunicació entre territoris successivament adaptada a les necessitats i als modes de transport. La importància dels camins queda, així, subratllada en aquest treball que ha estat emprès amb cura i amb diligència, i que ens fa molt evident el sentit històric dels camins. És una realitat que coneixem, com a mínim, des de Roma, però que per als segles medievals i l’edat moderna adquireix una singularitat ben especial en aquest camí de Vic a Olot.

Obrir camins, traspassar fronteres, descobrir territoris, crear oportunitats. Vet aquí una realitat explicitada, ara, des del seu context històric. La força i la bellesa dels murs i dels paviments potser ens estalvien qualsevol altra consideració si no fos que en la realitat històrica dels camins hi ha també la traça de l’evolució social i econòmica dels nostre i de tots els països, i de l’impacte sobre aquesta realitat del conjunt de les obres públiques realitzades.

En relació amb el passat medieval se’ns fa menys estrany per a la societat contemporània que els diversos senyors feudals cobressin els seus peatges per transitar un pont, de la mateixa manera que és probable que l’envergadura dels treballs de les marrades sembressin la inquietud entre els terrassans que miraven la novetat amb un punt de preocupació per la  novetat de les obres i el seu abast transformador. No sabem si, com ara, les marrades van generar algun rebuig concret i social.

Sí que sabem que el punt just entre la resposta a les necessitats de mobilitat de la societat contemporània i el necessari respecte al medi, al territori i al paisatge requereixen d’anàlisis cada cop més afinades i de l’aplicació d’una sensibilitat ben atenta a les modificacions formals que comporta tota obra pública.

Aquest llibre ens posa en contacte amb els treballs que hem volgut emprendre amb caràcter complementari a l’obertura d’un nou eix Vic-Olot. Es tracta de deixar clar que el nou eix no oblida la memòria dels treballs de les societats del passat i que els incorpora a la memòria col·lectiva per tal de fer una lectura integrada i històrica de la nostra realitat nacional contemporània.