Catalunya municipal, número monogràfic amb motiu dels 30 anys d’ajuntaments democràtics. Juny 2009 

El dijous 16 d’abril de 2009 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona vaig sentir una emoció molt especial farcida de vivències d’una intensitat poc freqüent. Passaven davant meu trenta anys de vida municipalista,de dedicació política i de canvis profunds i emblemàtics en el panorama de les ciutats de Catalunyai d’Espanya.

L’acte en el seu conjunt va desvetllar diversos ressorts emocionals i va despertar diversos escenaris de la memòria. Tant en el repàs històric i el memorial de companys i companyes de la primera fornada hi vaig trobar la pulsió de moltes coses guardades en els racons dels records i sovint inexplorades.

Però el que més em va  interessar va ser el joc dialèctic entre el món municipal i el President de la Generalitat, José Montilla, que com molts altres membresdel Govern delaGeneralitat formaven part indestriable d’aquells mateixos records fundacionals.

Alguns no es van estar de reiterar, un cop més, els trets més essencials de la reivindicació municipalista, centrats en els problemes de capacitat financera i de reconeixement d’un marc competencial sense fissures. Dos alcaldes van repetir els versos citadíssimsde MiquelMartí i Pol per qui “tot està per fer i tot és possible”, que el President de la Generalitat va recollir i contestar transformant-los en un explícit “ni tot està per fer –passats trenta anys- ni tot és possible”.

Situats en aquest punt m’interessa recordar, fent el compte enrere, les publicacions que la Federació de Municipis va dedicar als vint anys d’ajuntaments democràtics (1999) i als deu anys (1989), en les quals el balanç molt complet de l’evolució del món municipal permetia una visió molt contrastada de les llums i les ombres del canvi prodigiós iniciat el 1979. I més encara el meu record se’n va anar cap a l’Assemblea constituent de la Federació de Municipis de Catalunya els dies 13 i 14 de novembre de 1981. Un cop elegit president i en el moment de la cloenda de l’assemblea vaig poder respondre la intervenció del conseller de Governació de la Generalitat que, des dels seus plantejaments, intentava fer-nos un repàs de les obligacions del món local en el context dels inicis de la reconstrucció de la Catalunya autònoma. Vaig respondre la intervenció del conseller amb una intervenció convincent, pel públic assistent, que venia a ser un memorial de greuges del món local en els inicisdel recorregut delanova etapa de la democràcia al món local. Advertia en aquell moment dels riscos de menystenir i subordinar el món local i de carregar-lo sense marge financer ni marge competencial amb creixents obligacions institucionals que, de fet, s’encavalcaven a les demandes quotidianes de la ciutadania en un context d’una crisi més que notable.

Tancava els ulls i no em podia estar de comparar el punt de 1981 amb el de 2009 en les relacions entre els ajuntaments i elGovern delaGeneralitat. I, si bé es cert que encara romanen moltes qüestions obertes que reclamen una solució més estable, no és menys cert que en el balanç global els ajuntaments de Catalunya han protagonitzat una transformació dels país a peu de carrer sense precedents, han equipat els pobles i les ciutatsi s’han dotat de programes d’atenció personal impensables tres dècades enrere, i que l’esperit de 1979 impregna ara el pensament profund del Govern de la Generalitat.

Fins i tot em vaig permetre de creure que l’actualGovern delaGeneralitat destil·la municipalisme pels quatre costats i ha formulat diverses aproximacions al món local en l’actualització i increment del PUOSC, en l’augment de la dotaciódel Fons decooperació local, en les convocatòries específiques de subvencions per a programes sectorials i, molt singularment, en les sis successives convocatòries dels ajuts de la Llei de barris que han contribuït a dotar els ajuntaments de les eines per respondre als reptes dels barris amb necessitats especials.

Crec, fins i tot, que en el terreny de la lleialtat institucional, en el reconeixement mutu del paper que correspon a cada nivell de l’administració i en l’àmbit de les dotacions de serveis i equipaments, desdel Govern delaGeneralitat s’ha avançat cap a criteris de cooperació sense condicionaments.

I, malgrat tot, l’agenda política pendent per al món local és extensa i és àmplia. Tant com complexa i difícil. La mateixa revisió de la legislació de Govern local, els temes de finançament, i l’encaix institucional i territorial dels diferents nivells d’administració requerirà encara un esforç i una generositat política que reclamen maduresa per totes les parts i capacitat d’acord.

El gran salt endavant és justament treure l’entrellat del trencaclosques administratiu i territorial, i mostrar la capacitat creativa i imaginativa de fer un pas més en el camí de l’afirmació d’un autogovern sòlid, construït des de baix i comptant amb tothom, cadascú en el seu paper i tots en el de servidors dels interessos d’un projecte nacional per a Catalunya.