Diari de Girona

Surto de casa diumenge al matí i faig el camí habitual fins el quiosc de la Rambla, on la Nuri viu pacient el pas del matí, un dia esperant el diari que no arriba (com la setmana passada) o avui aguantant el fred i el vent que li fa voleiar els diaris i l’obliga a no desplegar-los tots. Quan passo per la plaça de Sant Feliu un aroma de bunyols anuncia primavera i Setmana Santa amb més d’un mes d’anticipació. Però el temps que va fer dissabte, d’una transparència enlluernadora ens havia fet creure el miratge d’una millora sensible del temps que avui ha desmentit un cel tapat i una plugeta fina, només insinuada, que aventura, com es diu, “neu a muntanya”. Tampoc no cal fer-ne massa cas. Més avançat el matí un ventet suau ha aixecat el dia i ha tornat l’escalfor del sol.

En el camí d’anada i tornada m’entretinc en la contemplació del que podríem anomenar fenomen Ballesteries, amb proliferació i renovació de botigues que ja fa temps que s’estiren cap a Calderers i el carrer de la Barca. La plaça de Sant Feliu pot esdevenir i ha començat a fer-ho el nucli, el punt de trobada, d’un diàleg fructífer entre els visitants que travessen el pont i els dos carrers que s’abracen en aquest punt. El punt subtil i intangible de l’aroma dels bunyols que avui he experimentat.

A la plaça, a banda i banda de les escales de la façana principal de Sant Feliu, dos establiments ben diferents però complementaris, el König II i The River Cafe han capgirat l’aire de la plaça. Queda lluny ara el punt de fredor desèrtica de fa uns anys. Les terrasses s’omplen i els clients mandregen llegint els diaris a l’hora del vermut per poc que faci una mica de sol. És la continuació cap a la plaça de Sant Pere de l’efecte Ballesteries.

Aquest canvi ha fet ara el salt cap el carrer de la Barca. Els vells establiments de tota la vida han anat tancant, l’últim la fleca Marimon. Però la carnisseria i ca la Mary han aguantat la llarguíssima travessia del desert i veuen com poc a poc el barri es va omplint, s’acaben les darreres rehabilitacions d’edificis i comença una intensa renovació dels locals comercials. Aquesta setmana han començat les obres en les dues cases que ocupaven al carrer Bellaire el restaurant Girona i a l’inici del carrer de la Barca des de la plaça de Sant Pere, la fleca Marimon. És segurament de tot el carrer la darrera rehabilitació que quedava pendent. És quasi com un símbol de transformació radical, de preservació de l’esperit d’un carrer que fa unes dècades bullia de vida i ara poc a poc la va recuperant. És l’aire que li dóna el racó amable del bar Lateral amb el seu pati intimista i inesperat, i la botiga Tao just al començament. O l’Anna Povo a la cantonada del portal de la Barca, en una de les darreres cases que va anar rehabilitant la senyora Casals i la seva família, i que ara llueix amb plenitud l’escala central que ocupa estranyament la pràctica totalitat del pati en una incrustació quasi escultòrica. Però els colors càlids de la botiga d’Anna Povo i la seva persistent presència comercial i pacient, anuncien una renovació de qualitat que s’estén en dues botigues noves de roba i de complements de moda, que acompanyen a l’antiga fàbrica de làmpades (Joper.llum) o a la nova botiga de roba esportiva, o a l’esplèndida presència de la llibreria Aristeuros que il·lustra l’altra entrada del carrer. La joieria Tresors de la Barca, que em serveix per donar títol a l’article, presenta orfebreria d’autor, però m’ajuda a exemplificar una transformació que no serà fàcil, però que ha assolit ara ja en el carrer de la Barca una plenitud molt remarcable, on es combinen la qualitat i l’especialització.

I, finalment, vull recordar ara aquí que des que érem molt petits, infants, vam coincidir a l’escola amb en Joan Farrerós (Juanito), en Planella de Pedret, en Diego Visiedo, que vivia a la casa de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, i amb en Miquel Pellicer, que el seu pare tenia una botiga de queviures, un “colmado”, al mateix carrer de la Barca passada la llibreria i el taller de tapisseria. Ho esmento perquè vaig trobar fa molt pocs dies en Miquel Pellicer, en Miquelet per a tota la colla, trastejant al carrer i on havia sigut la botiga del seu pare i que feia anys que romania tancada. Jo sortia del River Cafe i ens vam aturar una estona a xerrar. Em va explicar que tornava a obrir la botiga. Que l’estava preparant i que l’havia llogada a una fleca pastisseria. Ho vaig trobar una notícia excel•lent i reconfortant. Vaig trobar el simbolisme perfecte i mentre can Marimon tancava les portes i començaven els enderrocs, a l’altra punta del carrer començava el recorregut una futura nova fleca que ampliarà per als dies que vénen l’aroma de bunyols a la plaça. Amb els aromes dolços de sucre i matafaluga celebrem la permanent renovació de la vida i la plena recuperació ciutadana del carrer de la Barca, amb el treball esforçat de comerciants i artesans que amb dedicació i vocació s’aventuren i creuen en el futur d’un carrer que havia perdut l’esma i ara l’està recuperant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.