Diari de Girona, 14 d’octubre de 2022

Ara que sembla que el temps s’apilona, que les estacions s’encavalquen, que cada cop més sembla com si tot es reduís a un estiu llarg i molt calorós i a un hivern llarg i fred, és quan més ens convé reivindicar la tardor i la primavera, el matís subtil dels dies que declinen i de la temperatura que suaument decau també.

És temps de tardor. I ho és per diverses raons molt evidents que podem percebre d’una manera física i material. Si les sequeres intenses de l’estiu van deixar els arbres assedegats i vam veure tous de fulles inesperats que anunciaven l’anomalia d’una tardor anticipada, ara les coses s’han posat a lloc i els arbres en part refets per les darreres pluges comencen a despullar-se amb naturalitat del seu fullam a un ritme lent de fulles seques. Començo a imaginar-me en la distància el voleiar daurat de fulles dels faigs de les fagedes més conspícues en l’art d’anar fent un dipòsit elegant i flonjo que amb els dies agafarà el gruix d’una duna de fulles, com si d’una platja es tractés.

Els tous de fulles són, com la neu, bells en la seva virginitat, bells en la seva presència intacta, bells pel dibuix del pòsit dels dies sense cap mà humana que n’hagi distorsionat la presència subtil de capes successives.

Us proposo tres episodis d’un tríptic tardoral

Primer de tot les castanyes dels castanyers bords de Girona. Les castanyes de la Gran Via i les castanyes dels castanyers de la plaça de Sant Feliu. Aquests darrers una mostra de resiliència inusual. Aquests castanyers ara esponerosos van haver de ser replantats cinc vegades abans no van superar la destrucció vandàlica que els trencava amb contumàcia. Ara és temps de castanyes i aquestes castanyes que no es mengen senyoregen pels carrers de Girona, algunes encara protegides per la beina espinosa i d’altres que ja n’han sortit i mostren el seu bronze brillant a peu de carrer. És veritat que a vegades cauen pel cap de la gent i és veritat que les castanyes aixafades escampen la seva blancor farinosa pel paviment. Però l’espectacle forestal urbà que ens deparen aquests castanyers és d’una bellesa inusual i una mica abrupta. Però són un anunci esplèndid d’exaltació tardoral.

En segon lloc la irrupció dels bolets. És veritat que queden ja molt lluny els temps d’anar a caçar bolets amb l’avi, quan amb el bastó amb un punt de displicència ens girava les feixines i apareixien arredossats una petita clapa de rovellons o pinetells. Alguns amb el temps hem declinat l’afició recol.lectora directa si bé hem mantingut les mateixes predileccions gastronòmiques. Excepte els caçadors autèntics, els que esperen la temporada per tornar als seus racons, als seus cataus, la majoria esperem pacientment que les pluges facin la seva feina i que finalment esclatin les boletades.

No hi fa res que als mercats a vegades es barregin i es confonguin els bolets d’aquí, de textures variades, però amb el punt de consistència que demostra una factura en una terra amb el punt just d’aspror i d’humitat, i els bolets de fora que a vegades regalimen humitat i es desfan en una consistència volàtil. Quan la tardor esclata apareixen les primeres cistellades de rossinyols, que aviat seran acompanyades per pinetells i rovellons. El moment més especial està reservat a la consistència exquisida dels ciurenys, els ceps, els porcini de Reggio Emilia que ens entusiasmaven, i que anticipaven una sòlida gastronomia que trigaria encara a arribar a casa nostra. Ciurenys crus laminats, ciurenys saltejats, en una varietat de versions que ha acabat reclamant l’atenció de tothom. El punt culminant, àlgid, el cim més sublim, l’exaltació gastronòmica, cromàtica i boletaire es reserva per la troballa i el condiment dels ous de reig. Autèntics rovells apunt d’esclatar i de sortir de la clara que els protegeix, rodons o plans, preparats per a proporcionar les delícies dels laminats i carpaccios d’ou de reig més refinats que es puguin imaginar.

La tercera part del tríptic estaria reservada a la fruita de tardor. Quan desapareixen els melons i les síndries, quan la fruita sucosa i suau ja ha desaparegut del mercat, quan les figues declinen i s’assequen a les figueres les que no s’han pogut abastar arriba la irrupció més singular de la fruita de tardor. Fruita especial, de gust aspre o dolç, depenent sempre del grau de maduració. Codonys per a fer gelees que resistiran tot l’hivern, membrillos de primera cocció d’aquestes pomes amb berrugues que són els codonys. Magranes que es desgranen en un degoteig de petites perles molt atraients i gustoses. Moniatos, que mariden amb les castanyes i que reclamen un punt de fred que ara costa molt d’arribar.

I finalment els caquis. Aquesta fruita que resisteix a l’arbre quan al caquier ja no li queda cap fulla en un dibuix a l’horitzó del paisatge que assenyala un punts daurats i vermellosos amb una fruita sucosa, gustosa, aspre i dolça segons que hagi madurat o no i que no li costa gens d’agafar una textura llenyosa. El caqui és molt bó, a cullerades, només quan té el punt de maduració suficient per fondre’s a glopades a la boca.

M’agradaria que el meu tríptic de tardor tingués la capacitat d’evocació que presenta la tardor en el seu conjunt quan de cop el dia cau amb una llum tènue que insinua el fatídic canvi d’hora.