El Punt Avui

No fa gaire dies vaig llegir una crònica del funeral de Jaume Vallcorba-Plana signada per Arturo San Agustín. Hi feia, naturalment, l’elogi del personatge i la seva aportació al món editorial, però sobretot es concentrava en la música del sepeli i en la litúrgia de l’acompanyament; el gust exquisit per les formes i el contingut que tan bé representava Jaume Vallcorba i que traduïa en la seva feina d’editor, en el seu gust per la vida i en la fermesa de les seves conviccions. La solemnitat del funeral topava, però, amb la indiferència del carrer, la manca de respecte i la fredor ambiental que impedia un espai de trànsit entre la força de la litúrgia a l’església i la sortida del fèretre. Ningú, com abans, no es trauria el barret ni inclinaria el cap en silenci en senyal de respecte.

En aquest context San Agustín parlava de “turisme a granel”, una expressió afortunada que em va cridar l’atenció, igual com la que vaig sentir per primera vegada a Florència, quan em parlaven d’un turisme kleenex, “d’usar i llençar”. Entre ambdues dates, la primera ja molt reculada, hem assistit a la popularització del menjar ràpid (fast food) i dels viatges de baix preu (low cost), amb cadenes i companyies especialitzades, i agents intermediaris, els operadors (tour operators), que han assolit el somni de la massificació, la popularització i la democratització del turisme. A Catalunya hem vist, a més, l’arribada de fets nous, com els apartaments turístics, els viatges organitzats amb noves destinacions, els parcs temàtics, i la irrupció, d’una banda, del turisme de creuers i, de l’altra, del turisme de baix cost a zones urbanes.

També hem assistit a la definició d’unes polítiques incrementalistes, dominades per l’afany del creixement quantitatiu amb abandonament clamorós de la qualitat, i amb renúncia a l’elaboració de productes que estimulin nous públics i que aportin un valor afegit evident al producte turístic mitjà, que ha caracteritzat el creixement del turisme a casa nostra.

Cada any, en acabar la temporada, com un recurs fàcil informatiu, trobem les mateixes peces fetes a mida que ens parlen, només, dels percentatges d’ocupació i del nombre de turistes que han vingut i de les seves procedències, tot posant l’èmfasi en els nous mercats emergents, els gustos i la capacitat adquisitiva d’aquests i la sensibilitat a la conjuntura política i a la inestabilitat internacional, que condiciona les fluctuacions a l’alça o a la baixa de les noves procedències.

I, finalment, aquest estiu ens hem trobat amb dues manifestacions explícites de la crisi d’un model i de la manca d’alternatives imaginatives i agosarades per trencar les inèrcies i els estereotips dominants. D’una banda, ha esdevingut paradigma la crisi de Venècia, la ciutat que s’enfonsa més de pressa en les seves contradiccions, el seu despoblament i el desengany dels naturals de la ciutat que la veuen desvirtuar-se a marxes forçades, que en el seu lent submergir-se progressivament en les seves aigües pantanoses. I, d’altra banda, el conflicte explícit de la Barceloneta a la ciutat de Barcelona, que posa en crisi un model i, alhora, en conflicte els interessos dels residents d’una banda, i dels comerços i activitats turístiques de l’altra.

Ens trobem, per fi, en un conflicte de legitimitats, en dues llibertats en contrast. És evident que ningú no pot negar el valor i la importància del lleure en la societat contemporània, i que ningú no pot negar que en una societat que aspira a ser més igualitària, tothom té dret al lleure i l’oci guanyat a pols. La democratització del turisme era necessària i desitjable. Però, evidentment, pel mateix principi democràtic, els residents d’un barri o ciutat tenen tot el dret a reclamar l’exercici de la seva llibertat.

La qüestió rau en un equilibri precari, que és imprescindible mantenir. Qualitat i valors de la ciutat per als ciutadans, i per extensió per als visitants. Però si els drets d’aquests darrers es ventilen els dels habitants, el model trontolla, l’artifici domina i comença la destrucció dels mateixos valors que havien esdevingut el principal atractiu d’aquella ciutat, una ciutat fantasma per als residents, una ficció inexistent per als visitants.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.