­
Les reflexions crítiques sobre el sector turístic és millor fer-les, com ara, després d’una bona temporada. Ningú no dubta que després de dos anys dolents i irregulars aquests 2022 haurà estat el de la superació de la pandèmia i el de la recuperació de nivells equivalents o semblants als de 2019. 
Cap altre sector com el turisme no haurà estat el termòmetre de la recuperació. L’eufòria de la massificació, l’atapeïment de platges i establiments de restauració són a hores d’ara l’expressió d’un retorn a nivells de consum que havíem perdut de vista.
Durant l’estiu i aprofitant el període àlgid de les vacances hem fregat diverses vegades la plena ocupació. Als ulls d’alguns la millor dada possible, als ulls d’uns altres l’avís imprescindible per atendre els riscos de saturació. 
Sigui com sigui és en aquest context que adquireixen ple sentit les reflexions de caràcter teòric i també les de caràcter econòmic pragmàtic. Queda ja una mica enrere el plantejament provocador de Miquel Puig quan no es cansava de dir que el turisme era un sector irrellevant i que la seva aportació en termes de valor afegit a l’economia catalana era nul·la. Ja es veia que només se’n podia fer un cas relatiu quan posava en entredit un sector econòmic que aporta xifres de dos dígits al PIB de Catalunya. Puig ens posava davant del mirall d’una societat que ha perdut el lideratge d’una classe social, la burgesia industrial, com ha posat de manifest Manuel Pérez i que ha perdut en molt bona mesura els sectors emblemàtics de l’economia productiva sense perdre de vista la feblesa històrica recurrent dels sectors financers.
Amb caràcter més actual i referint-se a l’actual temporada podríem recordar, només a tall d’exemple els articles de Jordi Amat a El País o d’Ingrid Guardiola al diari ARA. Amat aprofita els índexs de piscines per habitant per assenyalar les febleses, les limitacions i les contradiccions d’un model turístic molt consumtiu i a la llarga poc sostenible com el de la illa de Mallorca. I és evident que Mallorca no és Menorca i que d’aquesta comparació se’n podrien deduir algunes lliçons.
Ingrid Guardiola per la seva banda atacava a fons el model; la banalització, la massificació, la pèrdua de sentit cultural i territorial, la concentració, la densitat. El risc de la implosió del model pel fet que tots hem esdevinguts figurants d’un turisme gregari i poc engrescador. 
Apareix així en el rerefons de tot plegat la pèrdua d’atractiu selectiu d’un model de turisme massificat i el valor afegit de les experiències selectives, minoritàries, excloents, de propostes contracorrent. El valor de les experiències singulars. L’argument de “Ningú vol ser un turista” és recargoladament simplista. “Així actua el turisme sobre els llocs, esventrant-ne la memòria fins a reduir-la a un souvenir”, “els influencers treuen els indrets a la llum, els canonitzen i els deixen amb una anèmia persistent fins que desapareixen sota la multitud nouvinguda”. La paradoxa i la contradicció està servida; des de posicions ideològiques compromeses i trencadores ens erigim en els defensors de la transparència i de la democratització extrema, en defensors del dret de tothom a tot. Però quan assolim aquest dret i convertim l’experiència iniciàtica del turisme en una experiència a l’abast de tothom, comencem a dibuixar el perfil de l’alternativa elitista i singular per a desmarcar-nos de la massificació. El sil·logisme és pervers.
De fet la transformació dels llocs de memòria en no-llocs, la pèrdua de perfil identitari, la desaparició del sabor d’abans davant l’allau democratitzador no és tant la culpa de l’expressió extrema del consumisme massiu com de la incapacitat i la manca de lideratges a l’hora de definir models i paràmetres, pautes i propostes, que a partir del fet establert que no hi ha mai exclusivitat com a fet de base cal trobar maneres per administrar el temps i el lleure sense cap necessitat d’alimentar l’exotisme exclusivitzant de les experiències iniciàtiques.
Pagar i fer cua per anar a banyar-te a un gorg en el que de petit et submergies sense límit i sense gent i anar al “peix” a comprar musclos de roca quan en l’adolescència anàvem a “l’illa” a fer-ne amb espardenyes i un tornavís són només efectes col·laterals de l’aspiració col·lectiva compartida d’assolir el benestar que el passat reservava només a uns quants. 
Deixeu-me doncs que torni als valors primigenis i originaris, massa gratuïtament bescantats. En defensa del sol i platja que són béns que encara no hem enllaunat i als quals encara no hem posat preu. Sol i platja són igualadors per la base. Són el punt de partida, són el punt en comú, són la base estadística oberta, plural i democràtica, de totes les propostes amb valor afegit que hi sumarem més tard. 
Sol i platja són el fonament de tot plegat. El punt de partida, la base, l’oferta de lleure més oberta. Si voleu sol i platja o sol i muntanya. El territori, mar i muntanya, els espais oberts, s’han  preservat de la privatització. És aquí on conflueixen totes les oportunitats com a punt d’arrencada. Així doncs tot a partir d’aquests fonaments i res sense aquests fonaments. 
Després podem inventar i començar una carrera desbocada de festivals, discrecional i indiscriminada, més eclèctica que mai amb honrosíssimes excepcions i posar a les nits dels dies de sol i platja el desfogament de sociabilitat que sembla imprescindible. Però, en definitiva, res del que s’afegeixi a un model complex i més i més sofisticat d’ofertes complementàries (turisme rural, enoturisme, cicloturisme, excursionisme…) no seria possible sense la matèria primera que el món i la natura ens ofereixen encara de manera gratuïta i oberta. És en aquesta arrel on hem de posar l’accent per no malbaratar un model que crea riquesa i apuntala les economies de centenars de pobles de costa o de muntanya que abans del turisme llanguien en els extrems de la supervivència de mínims.