Diari de Girona

Poc a poc la ciutat reprèn el pols. La ciutat i la vida. Avancem en el camí de la normalitat. Continuen les obres, reobren establiments tancats des de feia mesos i cada dia s’afegeixen nous ingredients a aquest ambient de recuperació de sensacions aparcades en la memòria.

És una recuperació tranquil·la, sense exageracions ni desmesura. Costarà la plena recuperació. Tampoc no sabem si assolir la simple plenitud de la recuperació amb el retorn a les velles pautes és del tot desitjable. Vull dir que no hem fet la reflexió sobre la correcció de tendències, la pertinència de fer-la i l’oportunitat que s’obre per modular les característiques d’una represa que de moment i per la forma i el ritme que està prenent és clar que no ens produirà una indigestió.

L’observació de la realitat ens presenta algunes facetes a remarcar. La primera de totes la percepció de la importància de la restauració i de les terrasses en la vida de la ciutat. La dependència de les terrasses per transmetre la idea de normalització és una realitat i als ulls d’algú que hagués conegut la Girona dels anys cinquanta i seixanta això resultaria un fet sorprenent i insòlit. Ara associem terrasses obertes i vida urbana. Només cal un cop d’ull a tota hora a la gernació que es concentra a les terrasses de la Plaça de la Independència. En menor mesura a les de la Rambla de la Llibertat. Les restriccions als interiors dels establiments i les limitacions als aforaments han ajudat a aquesta sensació de plenitud urbana que és fàcil de detectar.

La segona remarca és que a l’activitat dels bars i restaurants s’hi suma una progressiva recuperació de les activitats amb públic. Presentacions, conferències, concerts, passis de cinema, debats, acullen més i més públic àvid de recuperar sensacions adormides. Els festivals oberts han donat la resposta justa i eficaç a mesos d’abstinència.

Em sembla que és en aquest marc que val la pena de subratllar la importància dels mesos que el Truffaut ha passat a les sales de la plaça Jordi de Sant Jordi i el servei que ha fet per mantenir un fil de continuïtat amb les activitats culturals. Com és també natural que evoquem aquí la importància i la significació del retorn al seu lloc del Cinema Modern. La culminació progressiva de les obres del Modern és de les poques bones notícies que acompanyen aquesta primavera i assenyalen la importància de completar un sistema d’equipaments que està en hores baixes i que reclama la màxima atenció per tal de dotar-lo dels recursos i dels ressorts imprescindibles per posar un accent cultural en la represa.

Penso en aquest sentit en la necessitat de desbloquejar la vella promesa de dotar la Casa de Cultura d’una biblioteca, més enllà del punt de lectura actual, per rescabalar el centre de la ciutat del trasllat de la Biblioteca a les magnífiques instal·lacions de la Biblioteca Carles Rahola del carrer d’Emili Grahit.

Podem afegir també el fet que tots assistim amb desesperació a la lentitud i aparent inoperància de les obres de Casa Pastors que esperen des de fa anys la inversió de xoc que es va anunciar i que s’endarrereix per les obres imprescindibles per permetre la continuïtat de les exploracions arqueològiques. Però, si en el seu moment es va rescindir el contracte amb l’equip d’arqueòlegs que havia guanyat el concurs, un cop s’hagi desmuntat el mur que obstaculitzava la continuïtat de les excavacions quan temps passarà abans no es pugui fer una nova adjudicació? I quan temps més caldrà esperar per veure tot l’edifici en obres? La licitació corresponent i els processos d’adjudicació auguren encara un període de llarga sequera.

El Bòlit, en canvi, ja fa dies que ara sota una nova direcció s’afegeix a les aportacions positives i amb contingut al programa de represa que la ciutat necessita.

Ara bé, les vacil·lacions en aquesta represa m’han portat a un títol una mica sorprenent. Té sentit parlar d’un desvetllament adormit? Em ve al cap la imatge dels futbolistes que són capaços d’adormir la pilota amb un simple gest del peu que la baixa de la seva trajectòria quan cau i la dipositen amb suavitat extrema damunt la gespa.

El paradigma del desvetllament adormit és la dificultat per fer que la represa arribi a l’Acròpolis de la ciutat, a la Força Vella. Parlant amb botiguers la resposta és clara: encara no hi ha turistes. Costa de fer-los tornar. El miratge de Temps de Flors va durar poc i podem assegurar que és un fet que, de moment, la represa és un fenomen estrictament interior que s’expressa amb les ganes de sortir dels gironins. A partir de les sis de la tarda s’apodera de la Plaça de la Catedral un silenci buit i a les escales reverbera el bullici de la Plaça de la Independència.

És veritat que potser les coses canviaran tan bon punt torni a obrir el Museu del Tresor de la Catedral amb la nova instal·lació del Brodat de la Creació com a màxim atractiu que s’anuncia com a imminent. Mentre ens cal deixar constància de la resistència heroica i de l’activitat ininterrompuda del Museu d’Art de Girona que ha aguantat estoicament les escomeses de la pandèmia i tenaçment i impassible no ha parat de programar.

Potser encara falta també la plena recuperació de la presencialitat a la Universitat de Girona que de moment funciona només a ritme lent.

De moment Girona és encara una ciutat sense turistes. Tinc el convenciment que el retorn dels turistes és el clic definitiu que ens manca per sortir del tot d’aquest lent despertar d’una ciutat adormida. Només caldrà que quan tornin trobin una gestió adequada dels fluxos i no quedem altre cop enterrats a les fronteres del risc de morir d’èxit.