Diari de Girona 

Poc a poc es van definint unes orientacions en relació al territori i el paisatge que marquen un punt d’inflexió a les comarques de Girona. Alguna cosa està canviant.

Si repassem la geografia de la nostra costa de Nord a Sud ens adonem dels interessos en conflicte i de les perspectives que s’obren.

El cap de Creus, per exemple, depurat d’incrustacions i consolidat com a espai natural i cultural podria tenir una força quasi magnètica, una capacitat d’evocació i de seducció totals.

Els aiguamolls de l’Empordà, ampliats ara potser amb els terrenys de Fluvianàutic serien el contrapunt humid al roquissar secallós del cap de Creus. Fauna i vegetació en un i altre espais tenen a l’abast una gran capacitat de regeneració i una riquesa de tons i de matisos, de colors i d’olors, al ritme dels canvis de temps que encara no hem sabut apreciar prou. Ni hem sabut apreciar prou ni hi hem dedicat els recursos pressupostaris adequats a la magnitud del que representen. No pas només com a espais naturals immòbils sinó com a resultat d’una mil·lenària ocupació humana i una pacient sedimentació cultural. Els conjunts medievals monàstics de Sant Pere de Roda i de Sant Quirze de Colera, vestigis d’un passat actiu i esplèndid, i avui testimonis muts i silenciosos d’un temps nou aporten els ingredients monumentals i patrimonials necessaris per a complementar-ne l’atractiu.

A la platja de Pals, les antenes preserven la duna i ara que han emmudit i ja no llencen consignes esperen el seu destí final mentre tots els ulls observen atentament el futur i les cobejances. Les esperances d’uns i els interessos d’altres. Però l’excepcionalitat de l’espai neix justament de la seva condició durant dècades d’espai tancat, protegit, secret. Excepcionalment el tancament, la reclusió han mantingut totes les pressions a ratlla i ara estranyament l’espai menys públic de  la platja és també l’espai més natural. Natural en el sentit d’intacte. El repte ara és aquest. Obrir-lo sense fer-ne una zona verda convencional, fer-lo públic sense fer-ne una zona verda urbana, socialitzar-lo però per a posar a l’abast la saviesa acumulada de la natura sense pressions.

Entre Calella de Palafrugell i Palamós, Cap Roig i Castell són ara un patrimoni públic que articula una gran massa forestal, un jardí botànic amb vocació cultural i vocació pública des de la seva reconeguda titularitat, i un entorn rural encara no malmès del tot. Aquí emergeix la costa més brava, les cales més verges, les roques més abruptes, els racons més recòndits, i les ondulacions més suaus, els camps més amables. No hi ha cap altra cala tan menorquina (tan catalanament menorquina si voleu) com Castell. Cala sense cases, els conreus tocant a la sorra, els joncs entre els aiguamolls, vinyes verges vora el mar. L’amenaça de la pineda d’en Gori sembla neutralitzada, potser no del tot, i s’Alguer conserva el sabor mariner dels seus orígens.

No lluny d’aquí Cap Gros és finalment un parc urbà que ha sentit en el turmell la mossegada de la urbanització, però que ara té finalment, com a mínim, els límits definits, i garantits.

En els confins de la Costa Brava Cala Banys, Sta. Clotilde, Pinya de Rosa poden esdevenir també pulmons assegurats, espais públics preservats, jardins de tots, boscos urbans, platges amables i no saturades.

Però no estic convençut que la singularització dels espais que he anat esmentant a títol d’exemple sigui el camí adequat per al nostre paisatge del futur. Temo que els espais que hem salvat entre tots esdevinguin l’excepció que confirma la regla, una rara avis en un entorn que ho devora tot. Gotes en un oceà fet malbé, parcs naturals en una selva frenètica de creixement.

 No voldria més aviat que un nou concepte del paisatge, una nova doctrina ho impregnés tot. Que finalment ens poséssim d’acord en polítiques globals i coherents de protecció que garantissin la qualitat de vida i del paisatge per a tots.

Hi ha en l’horitzó prou senyals d’alarma, prou indicis de saturació per iniciar la nostra pròpia campanya preventiva. Planificar a temps, regenerar amb esforç, depurar amb energia, rehabilitar amb qualitat.

Tot en benefici d’un patrimoni col·lectiu que ha de durar i que volem gaudir. Un patrimoni que no podem dilapidar, que no es pot espatllar més. Un patrimoni que demana una acció més decidida i compromesa per part de l’Administració i una conscienciació més evident per part de la ciutadania.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.