El Punt Avui

A poc a poc el seu caminar decidit i discret pel carrer de les Ballesteries cap a buscar el diari a primera hora va anar esdevenint un caminar més feixuc i lent. En la dimensió humana i quotidiana del Barri Vell de Girona era fàcil trobar en Narcís-Jordi Aragó i encetar una conversa sobre la vida de la ciutat i l’actualitat més punyent. La notícia d’abans-d’ahir a la tarda de la seva mort era l’anunci que s’havien acabat definitivament aquestes trobades esporàdiques, que la seva presència física s’havia acabat i que calia anar a partir d’ara a la seva presència intel·lectual i literària, sobretot periodística, que perdurarà sempre.

De manera instintiva he anat a dues obres de difusió limitada però d’una significació indiscutible. D’una banda, el llibre Pedra sobre pedra amb il·lustracions de Domèmec Fita, dedicat a Girona, imprès a Olot l’any 1984; un destil·lat de textos poètics i d’evocació (la pluja, la boira, el sol, la pedra, la història) que acabava així: “Però tot plegat retornava de sobte, tenaçment, una i altra vegada, al silenci. A la fredor immutable i perdurable d’una ciutat que –negra de pluges, grisa de boires, daurada de sol– dormia impassiblement un espès somni de segles, un misteri construït amb pedra sobre pedra.” Després he agafat un cop més la petita joia Teoria i pràctica de Girona, editada l’any 1994 amb una il·lustració al linogravat de Miquel Plana; aquí Aragó, tingut per pessimista per molts, formula en un joc de contraris la idea d’una ciutat que ha superat molts dels riscos del passat i ofereix un present optimista i realista: negra i de colors, de pedra i vegetal, heroica i pacífica i vividora, emmurallada i sense muralles al pla, freda i humida i càlida i tendra a la primavera i la tardor, levítica i alliberada, botiguera i emprenedora, de mala entrada i d’afectes irrevocables, morta i viva, immortal i conscient de la seva condició “perquè de debò té capacitat de sobreviure i de perpetuar-se amb l’esclat d’una contínua germinació”.

Després he fet un repàs mental de la seva obra: des del manifest compartit per a una Girona democràtica que va ser Girona grisa i negra (1977) fins a La Devesa, paradís perdut (1980), passant per les seves guies imprescindibles dedicades a La Girona dels poetes (1988) o a fer una Guia literària de Girona (1995), que culminaria amb una obra magna que va codirigir amb la Maria Àngela Vilallonga, l’Atles literari de les terres de Girona (2003).

No podem passar per alt els Epistolaris de Carles Rahola (1998), que va editar amb Josep Clara, i la correspondència de Rafael Masó a Rafael Masó i els noucentistes (2007).

Tota la seva obra destil·la un coneixement profund de les fonts, dels textos, de les mentalitats, de la societat. La seva vida va ser un compendi de l’evolució de la història contemporània de Girona. Va preservar la memòria del seu pare, Estanislau Aragó, procurador, que fou regidor regionalista de l’Ajuntament de Girona de 1934 a 1936 i que havia impulsat la Fira Comercial de la ciutat. Aragó va esperar tota la vida una plena reivindicació del seu pare que no va arribar mai del tot, símbol vivent del drama de la Guerra Civil: massa de dretes per a les esquerres; massa catalanista per a les dretes.

Des d’aquest coneixement profund, i sempre fidel a un cristianisme progressista, ell mateix va encarnar l’evolució de la ciutat desempallegant-se de l’etiqueta de levítica i rescatant per a la història la memòria silenciada del “somni republicà”; des de la seva condició de periodista, Jordi Ballester al Tele-eXpres, director de Presència a Girona, va projectar una mirada crítica, exigent i ponderada, i va ser capaç d’aixecar els temes més vius, més punyents de la nostra realitat en el camí cap a una societat democràtica i cap a l’imperi de les llibertats. El seu llibre Periodisme sota sospita ens posa darrere la pista d’aquest combat periodístic lliurat en condicions adverses i en una societat tancada on va trobar la complicitat intel·ligent de molta gent i també de Manel Bonmatí, company de consistori del seu pare. La direcció de la Revista de Girona li va permetre allunyar-se de la pressió del dia a dia i encarar amb profunditat els temes de la vida gironina que anava descobrint amb delicadesa, sensibilitat, coneixement i intuïció periodística. Però on emergeix l’Aragó més madur, més incisiu, amb més visió històrica i de futur és en la segona edició de Girona ara i sempre, una crònica de 2008 (Fundació Valvi) per a la qual amb en Quim Curbet em va demanar una postil·la que omplís el buit de 1982 a 2008; a la seva “introducció al cap d’un quart de segle” formula els interrogants més pertinents i dibuixa els riscos i les oportunitats de la ciutat del futur: “Girona avui torna a ser una cruïlla, però ja no de camins, sinó de models de ciutat. Serà possible mantenir encara l’equilibri cada cop més inestable entre la Girona clàssica i la moderna, o arribarà un dia en què l’herència del passat deixarà d’influir del tot en la vida del present? M’agradaria, almenys, que aquest llibre d’ahir fos vist pels hipotètics lectors d’avui i de demà com un vot a favor de la Girona de sempre”. Aquest és en forma d’interrogant el compendi d’un pensament, un autèntic programa per a la ciutat del demà fonamentada en les arrels profundes de la matèria i de la memòria, la pedra, l’aigua i els sentiments dels ciutadans.

Trobarem a faltar cada dia aquell caminar inquiet i discret com aquell qui passa aixoplugant-se per dessota dels balcons del carrer de les Ballesteries i evocarem constantment el seu mestratge que perdura.