Diari de Girona 

La Constitució de 1978 fa ara vint-i-cinc anys. És una fita històrica que només es pot valorar adequadament amb perspectiva històrica. I cal fer-ho perquè altrament la voracitat de la societat actual malmet valors, símbols, canvis i possibilitats amb una velocitat vertiginosa. Vull avançar ja que avui la Constitució espanyola no està de moda, però és vigent i és amb la seva vigència que hem arribat fins aquí. Ara és imprescindible donar-li nou vigor i nou valor per tal que segueixi impulsant els valors de la convivència i de la solidaritat i aprofundeixi el sentit de les llibertats individuals i col·lectives de tots els pobles d’ Espanya i de tots els seus ciutadans.

Vull dir sincerament que cal una actualització de la Carta Magna. Que en la seva vigència s’ha fet gran i en alguns aspectes insuficient, que els seus materials i continguts han envellit i que la rigidesa inflexible d’algunes interpretacions ha provocat una pèrdua de valoració i d’eficàcia que un sistema democràtic no es pot permetre. Advoco, doncs, per un aprofundiment de la Constitució i per un reconeixement que en el seu contingut variable, millorable i canviant hi ha els elements bàsics d’un pacte de convivència i de llibertats que en la seva mateixa flexibilitat ha de contenir els instruments per ser reconeguda com el marc que fa possible els somnis compartits i els projectes singulars. Que resolgui amb eficàcia un potent sistema descentralitzat d’èxit reconegut pel conjunt d’Espanya i les aspiracions concretes de les nacionalitats històriques que estan en la base mateixa de l’acord constitucional de 1978.

Sortíem d’una dictadura de perfils durs i d’adaptacions tecnocràtiques progressives que es va sobreviure a si mateixa durant uns anys. Vam fer una transició i les forces democràtiques van ser capaces d’articular un pacte d’estat en el qual hi van ser cridats els grans partits democràtics inclosos els nacionalismes històrics o emergents. L’acord va significar un equilibri. Potser en la precarietat d’aquest equilibri rau el joc entre les virtuts i els defectes del text que es va aprovar i refrendar majoritàriament. La virtut de tancar el franquisme, de passar pàgina, de saldar els vells contenciosos de la Guerra Civil molt vius encara en la memòria històrica. La virtut de construir-se més amb criteris de reconciliació que amb criteris de vindicació o de revenja. I el defecte de deixar alguns temes oberts en una ambigüitat calculada, que obria el reconeixement de les aspiracions de les nacionalitats històriques però no el concretava. Quedava oberta l’escletxa de la interpretació mesquina, gasiva i també la de la reivindicació permanent.

Ens vam dedicar durant anys a consolidar un sistema de llibertats i de drets, vam abandonar la pedagogia dels deures, i vam mantenir oberta la possibilitat d’un mercadeig gradual i polític entre les aspiracions no prou reconegudes ni incorporades i el joc polític i tàctic de la conjuntura de cada moment. Però vam progressar políticament, econòmicament, socialment i culturalment i plegats vam obrar el prodigi d’abandonar el vagó del sotsdesenvolupament, dels grans desequilibris territorials i socials i vam construir una societat moderna. Vam equiparar a la modernitat capdavantera de Catalunya tots els pobles d’Espanya. I ho vam fer amb un instrument clàssic, convencional, lluny encara de la consciència i de la vocació europea que assoliríem pocs anys més tard un cop conjurat el risc d’involució i emprès amb valentia el camí de la modernització econòmica.

Ara passa, però, que alguns voldrien convertir la Constitució en una fotocòpia d’ella mateixa, una petrificació diluïda, una foto fixa d’interpretacions rígides i invariables. I això es vol fer quan encara no s’han explorat ni assolit moltes de les potencialitats que el text conté. Frenar la interpretació i aplicació i modificació dels aspectes més clarament territorials de la Constitució és alimentar la deserció constitucional de tots els que hi veuen més una cotilla que ofega que no un instrument que impulsa.

Sóc dels que creu que la Constitució no s’ha de sacralitzar. I, en canvi, sóc dels que pensa que si en els seus aspectes bàsics esdevé un entramat permanentment actualitzable i flexible i modern podrem, com ho fan països amb una llarga i estable tradició democràtica, ensenyar la Constitució valorar-la i fer-la estimar. I potser només així, sense engolir cada no sé quan els nostres propis actes i els nostres propis avenços, podrem establir les bases d’una doctrina que ens portarà a l’estabilitat i a la pluralitat desitjades. Tot i ser un país de transició gradual hem de poder consolidar, com els països de tradició revolucionària, les bases d’un acord doctrinal que en la seva actualització permanent no ens obliguin constantment a haver de tornar als orígens.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.