Entrevista a El Punt. Edició Comarques gironines

Fer el toc amb Joaquim Nadal. (PSC) Un noucentista 2.0

21/11/10 02:00 – Girona –

Salvador Garcia-Arbós

Joaquim Nadal envia una piulada des de la seva Blackberry. Foto: Manel Lladó.

Quan vaig arribar al punt de trobada, Joaquim Nadal ja havia pres el tallat. I tenia el mòbil a la mà, amb el mateix posat que a la fotografia. Era Sant Narcís, dia del patró de la ciutat i de la Diòcesi Girona. Vam quedar just abans de l’ofici solemne, que el bisbe de Girona concelebra amb una trentena de capellans. Al River Café, perquè el cafè és bo i perquè és situat al peu de les escales de Sant Feliu la Major. Va decidir passar el dia a Girona: “Per Sant Narcís m’he aixecat tard, perquè a Barcelona es treballa i aquí no. Toca fer vida a Girona. Ahir el pregó. Avui tinc néts a casa, dinar de festa major, missa, l’exposició d’en Vivó, les havaneres, el sopar de les havaneres…

” Us agradaria fer, algun dia, el pregó de Fires de Girona? “N’he fet molts, a molts llocs diferents, més de cinquanta, de Paüls a Sant Jaume d’Enveja; també el de Blanes. Excepte els del saló de sessions, a tots els pregons que es fan al balcó, he tingut la sensació que no he trobat mai el to: no pot ser una conferència, ha de ser breu, ha d’interactuar amb la gent, ha de ser ocurrent… És complicat”.

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques i cap de llista del PSC per Girona fa molta vida a Girona. En dóna fe el seguiment a a través del Twitter, xarxa social de micromissatges de text limitats a 140 pulsacions. Piulades (twitts) es diuen. Amb el Twitter hem detectat que exerciu de gironí, líric i matiner. “Hi ha aspectes que no tenen paisatge gironí”.

Per què us heu tornat addicte al Twitter. “No posis això d’addicte… Crec que vaig començar perquè feia molts SMS i a l’estil d’una certa concisió, limitació de paraules, jo ja m’hi havia acostumat. Si ho hagués hagut de fer via ordinador, no m’hi hauria acostumat mai. Mai no sóc a la pantalla, sempre duc la Blackberry”.

Com hi vau arribar al Twitter? “Fa tres o quatre anys en Lance Armstrong em va explicar que ell s’hi havia abocat. L’empenta me la dóna la Lurdes Griñó, la cap de gabinet del Departament de PTOP”. Pensava que diríeu en Donaire. “A ell li vaig fer una consulta prèvia.”

Mentre fèiem el toc amb @quimnadal vam tenir tres interrupcions. Un home amb accent centreeuropeu que llegia El Punt el va cridar i li va assenyalar la foto on sortia. Una estona després, uns turistes de Madrid el van reconèixer i el van saludar; un d’ells va dir que treballava a les Corts. Més tard, es va acostar un nen: “Ets el de veritat o el del Polònia?” M’esperava la imitació de l’imitador, però Nadal semblava empiocat i, lògicament, no les tenia totes.

Trobo que, a banda de les vostres piulades matineres amb aire noucentista, escriviu molt, vaja!, que cada any publiqueu un llibre. Heu pensat publicar alguna cosa que no sigui assaig? “No. Em sento poc preparat tant per a la poesia com per a la novel·la. I, en canvi, he pogut fer una evolució natural des de la recerca històrica cap a l’assaig. El que faig en col·laboracions periodístiques és, molt conscientment, fugir del tòpic polític, de la confrontació i del debat, fet que evidencia una sensibilitat pels arbres, pel canvi de color de les estacions”.

Reconec que al Twitter no atabaleu els vostres seguidors amb un excés d’històries polítiques, institucionals o electoralistes, tret d’alguns enfrontaments força entretinguts amb rivals polítics, com ara . @quimnadal s’ha fet famós a la xarxa amb missatges bucòlics: “A la platja de Lloret de Mar. Avui és festa major. Hi ha com a mínim vint canyes de pescar i pescadors esperant que piquin i aguantant el fred”. “M’agrada escriure sobre el que se suposa que no forma part de la meva activitat i ocupacions”.

L’escriure us ha fet perdre el llegir? “També faig una deriva de les lectures professionals, de tall històric, cap a la literatura: la poesia, l’assaig literari, la novel·la… He fet un viatge a la inversa amb retorn als clàssics catalans de la primera meitat del segle XX”.

En algun acte electoral al voltant de l’esport, algú va dir que remenàveu molt bé la pilota i vau desmentir que juguéssiu al futbol. En feu, d’esport? “No”. No sé com preguntar si feu algun règim. “En l’últim règim em vaig aprimar dotze quilos. Vaig estar força temps mantenint-me a ratlla, però en l’últim any i mig he recuperat vuit dels dotze. I ara he tornat a perdre pes”.

Cuineu? “Mai, però saps que m’agrada la gastronomia. M’agrada menjar bé, cuinats senzills, i tendeixo poc a l’excepcionalitat. I és en l’excepció que disfrutes de la gran oferta de restaurants del país”.

Un restaurant? “Home! Si hagués de parlar de Girona, diria el Celler i el Massana. Però, per fugir de la ciutat, la Fonda Xesc, de Gombrèn”.

Us volia preguntar què beveu, però m’ha quedat fixada la imatge del tallat amb torradeta a la Granja Mora. “Bec molts cafès tallats, molta aigua i m’agrada el vi, però m’he acostumat a beure’n poc”. Quin són els vostres vins preferits? “No m’atabalis… N’hi ha tants i tants… Molts de bons i t’adones que la gent actua compulsivament per modes, la dels bons vins. Diversifico i em deixo aconsellar”.

Amb les corbates, també us deixeu aconsellar? “A vegades me les regalen”.

La roba us la compreu sol? “Tinc un lloc on em tenen presa la mida. Hi vaig, hi trio la tela i els dic els vestits que vull”. A Barcelona? “Sí. He passat de Can Pellicer…” Del Marquès de Camps? “Sí, noi. Del que era de Girona, no pas del que vestia el president Tarradellas… A una sastreria a l’engròs de Barcelona”.

Recordo una entrevista, de quan vau deixar l’alcaldia de Girona, en què vau confessar una gran afició pels cavalls. Munteu? “No. La meva afició als cavalls és molt de la sensació de moure’t pel territori. Dels films de l’oest americà, de moure’t en llibertat. Tot i ser una afició que em ve de petit, sempre l’he considerat inabastable, mai no he muntat. I he optat per substituir l’afició de cavalcar o de veure’ls o de tocar-los, per tenir-los en forma inanimada. Col·lecciono figures de cavall de tots els materials i de tots els països”. Quants cavalls teniu? “En tinc uns quatre-cents.” Ara imagineu que titulo Tinc uns quatre-cents cavalls!

“Seria una cabronada”.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.