El Punt

D’ací a molts pocs dies començarà a donar-se a conèixer el Pla Director de la Catedral. Tindrem bons aixecaments i un diagnòstic precís de les actuacions, ordenades d’acord amb la seva urgència i prioritat. Tindrem, en definitiva, un bon instrument per anar a buscar els recursos que calen per intervenir a fons a la Catedral.

Una intervenció que requereix moltíssimes dosis de prudència. A la Catedral no cal inventar res; qualsevol afany d’intervenir en una acció exagerada, més enllà de les necessitats més elementals, seria supèrflua. A la Catedral cal, sobretot, conservar i ensenyar. Mantenir l’herència rebuda en un estat de conservació impecable i mostrar, descobrir, posar en evidència totes les sorpreses, tots els racons amagats, les estances misterioses que encara hi ha. Aquesta prudència necessària reclama un primer pacte de caràcter cultural. Un acord sobre els criteris de les intervencions,  què cal tocar i què no cal tocar, i com fer-ho. Quins són els criteris i com posem de manifest que la unitat del conjunt, la funcionalitat de les peces, tenen unes arrels històriques i una justificació potent que reclama deixar, sobretot, les coses al seu lloc.

El segon acord ens ha de dur a la potenciació de la Catedral com a fons d’activitat i d’irradiació cultural. La Catedral és avui un món; però ho és, sobretot, com a conseqüència que en el passat era tot un univers ple de vida que bullia d’activitat. D’ací neix la complexitat del monument tant pel que fa a l’acumulació i superposició d’èpoques i estils com pel que fa a la funcionalitat de tot el conjunt. Des de l’Arxiu al Tapís de la Creació, des del claustre a les sales capitulars, des del campanar als altars, des del baldaquí al cor, tot a la Catedral respon, i sobretot responia, a l’organització interna i a unes funcions ben específiques.

Aquesta diversitat i aquesta riquesa són ara el fonament de totes les possibilitats futures de la Catedral, que és el primer i més important atractiu de la ciutat al cor del conjunt històric del Barri Vell. Del Pla Director se n’ha de desprendre una exploració i explotació adequades de la Catedral. L’adequació vol dir que requereix el seu punt just i que qualsevol desequilibri d’aquest punt just pot derivar en un aprofitament abusiu i negatiu per a la imatge i la conservació del monument. Cal una sensibilitat exquisida per tal de no caure en cap excés que la Catedral no reclama. Els ferros de les reixes que separen l’absis  del carreu del Bisbe Cartañà requereixen una acció urgent, tot el volt de l’absis una neteja immediata. Aquest és el camí elemental i bàsic. I després fer-ne  un autèntic ressort cultural  on el Museu, l’Arxiu, les capelles, tot, adquireixi tot el seu valor i rellevància, tant per a la contemplació passiva com per al seu ús actiu. Primer la façana que el campanar, primer els vitralls que moltes altres coses. I així anar fent, fins a descobrir tot l’entrellat d’un edifici singular i unitari que alberga un munt de sorpreses. Hem de fer de la Catedral objecte d’una col.lecció bibliogràfica especialitzada i monogràfica. La curiositat ens ha de moure en totes les direccions, amb el benentès, és clar, que avui la seva missió  principal segueix essent la de centre de culte. La dimensió apostòlica i la seva projecció litúrgica han de ser una peça central de tot el programa. Però després, tot s’ha d’orientar a la projecció cívica, a la dimensió cívica i diocesana de la Seu.

Per moure totes aquestes possibilitats no n’hi ha prou amb els estudis del Pla Director; cal un compromís de finançament. De finançament potent, radical. Cal que la Catedral s’incorpori al Pla de Catedrals, cal que alguna entitat o empresa en vulgui esponsoritzar els treballs, cal que les administracions competents assumeixin de ple les seves responsabilitats. I cal, sobretot, un acord institucional, un pacte que impulsi l’arrencada. En aquest sentit, proposo que de forma immediata s’acordi una aportació inicial i urgent de cent milions de pessetes que podrien finançar, a parts iguals si hi hagués l’acord necessari, entre la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament i la Caixa de Girona.

Naturalment no puc decidir per les altres institucions, però si m’atreveixo a proposar-ho és perquè em sembla que la proposta s’inscriu en una lògica i una sensibilitat que comparteixen totes les institucions que he esmentat.

Junts hem aportat més de quaranta milions per ajudar a restaurar una part del monestir de les monges benedictines de Sant Daniel per convertir-lo en residència per a noies estudiants. Junts la Diputació, la Generalitat i el Bisbat han acordat una pla de 115 milions per al Santuari del Mont.

Si això ha estat possible per als dos casos que he esmentat, no ho hauria de ser per a la Catedral?

Si fóssim capaços d’una aportació inicial, entre tots, de 100 milions de pessetes, un pla quinquennal amb aportacions anuals de 10 milions de pessetes per part de cada institució ens situaria, al cap de sis anys, en una inversió possible de 300 milions de pessetes.

D’acord amb els continguts i les propostes del Pla Director i d’acord amb els criteris d’intervenció continguda i prudent de caire cultural i amb vocació de conservar i mantenir que he esmentat, en podríem ja començar a parlar amb una disposició per part nostra, total.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.