Pròleg al llibre Girona XXI segles. Barcelona-Girona, Lunwerg Editores i Ajuntament de Girona, 2008

Un repàs ràpid de vint-i-un segles llargs d’història de Girona és apassionant i posa la pell de gallina. Sentim el vertigen del temps, intuïm l’anonimat esforçat de generacions, percebem, d’una llambregada, els grans moments d’acceleració i les llarguíssimes èpoques d’aturada, les renovacions i les permanències, els impulsos i les inèrcies, la força del canvi i les resistències que s’hi oposen.

Aquest llibre és com una cavalcada al galop, un passeig intel·lectual per la cresta de l’onada, lliscant per l’escuma del temps que s’escapa entre els dits. I la constatació que entrem, ara, en ple segle xxi en un món nou que ens reclama una ciutat nova. Una ciutat que troba els seus millors recursos en una lectura intel·ligent i positiva d’aquests vint-i-un segles transcorreguts en la permanent dualitat entre la introspecció inevitable de la ciutat muralles endins, i l’opció esporàdica d’una mirada enfora al territori immediat i al món. La millor metàfora seria, potser, el moment culminant de la crisi del segle XV, amb la ciutat assetjant la seva pròpia ciutadella que aixoplugava la reina i l’infant Ferran sota la protecció del bisbe Joan Margarit, tancat a la Força Vella i mirant més enllà a la nova cultura renaixentista, que l’acolliria cardenal a Roma en els moments finals de la seva carrera cosmopolita.

Veurem al final d’aquesta introducció com m’interessa de subratllar que aquesta dualitat s’ha acabat definitivament des que les arts de la guerra han convertit els darrers vestigis de les muralles de Girona en simple patrimoni, testimoni dels mateixos orígens fundacionals de la ciutat i, avui, fora de qualsevol funció. El repte, ara, és aquest. El futur queda fora de la dialèctica secular defensa-cruïlla, marcada per la qualitat estratègica de l’emplaçament i per l’eficàcia defensiva dels successius murs construïts per protegir i defensar els camins circumdants i el congost del Ter.

Com també s’ha acabat el joc dialèctic vital entre la matèria de les entranyes de la ciutat, la seva pedra, i la projecció de la ciutat. Superat el primer mil·lenni, lligat a la sorrenca daurada de Domeny, superat ja també el segon mil·lenni presidit pel domini grisenc de la calcària nummulítica, la mítica pedra de Girona, entrem al tercer mil·lenni amb totes les pedreres tancades, i el silenci del pedró i dels picapedrers amb les seves escarpes i les buixardes, que han modelat durant segles la memòria d’una societat, que ha buscat en la pedra l’eternitat desitjada, el somni de la perennitat, el desig de supervivència en la memòria col·lectiva.

Una tercera metàfora del canvi radical passats vint-i-un segles el podríem trobar en el que, per aproximació, podria ben bé ser el final de l’obra de la Seu.  El primer mil·lenni va viure la lenta definició dels grans espais públics de la ciutat; reciclant la vella herència del Fòrum romà i la progressiva cristianització de la societat de fora endins, des dels burgs foramurs i a l’ombra de la memòria primer de sant Feliu i després de sant Narcís, també la recerca de la centralitat en el pas de la primera catedral fora muralla a la Catedral de Santa Maria, en el mateix espai del temple romà. Des d’aquí es va viure un primer pas de simple reutilització, encara amb vestigis del temple reutilitzats. Després en els inicis del segle XI, la ràpida construcció de la Catedral romànica en menys de cinquanta anys i sota l’impuls dels comtes, dels bisbes, dels canonges i d’una economia en expansió en la Girona de la comtessa Ermessenda i del bisbe Pere Roger. La segona empenta del segle XIV va viure l’inici i la culminació de la capçalera de la nova catedral gòtica, que viuria després en la seva pròpia pell el canvi de conjuntura, marcat primer per la Pesta Negra, després per la crisi del segle XV i finalment pel lent procés de recuperació de la ciutat, ja fora del circuit de les primeres ciutats de Catalunya durant segles. La Catedral ha estat en construcció des del segle XIV fins ara. La fesomia que avui ens és familiar no ho fou de la mateixa manera per a totes les generacions que ens han precedit i que, a empentes i rodolons, van anar donant impulsos successius a una obra que en la seva arrencada vivia encara l’eufòria definida per Pere el Cerimoniós en la construcció de les grans muralles del segle XIV a Girona i a Barcelona,per exemple, i que després requeriria d’imaginació i recursos per avançar, sempre inacabada, fins als nostres dies.

Un altre fet distintiu assenyala, com un detall central, la relació entre els poders civil i eclesiàstic, primer en diàleg de dalt a baix a la plaça del Fòrum i, finalment, desdoblant la ciutat en dues ciutats dins de la mateixa ciutat. La ciutat-fortalesa, la que substitueix el diàleg dual per la preeminència feudal, militar o ecleasiàstica, entre el Palau del Bisbe i els tres castells de Sobreportes, Gironella i Recasens o Cabrera, una ciutat dins de la ciutat, la Força Vella, i la ciutat emparada en les muralles de Pere el Cerimoniós i lligada als burgs de les dues bandes de l’Onyar amb el poder civil traslladat a les immediateses de l’Areny del riu, allà on la ciutat adquireix uns contorns menestrals, burgesos i nobiliaris segons els carrers i les èpoques. El futur dirà com es dibuixa la presència immediata de tots els poders, però l’aparició d’un gran centre administrratiu al cor de la mateixa ciutat històrica, reconvertint l’antic Hospital de Santa Caterina, empresa conjunta dels jurats i de l’Esglèsia, en nova seu de l’administració de la Generalitat, definirà un nou diàleg contemporani entre dos poders, local i autonòmic, que tenen el repte de construir junts la societat i la ciutat del fiutur.

El pes de la Història

No em puc estar de fer un breu repàs de la nostra peripècia col·lectiva. Amb un ànim concret. La Història és la que és i no es pot canviar. La de Girona, la de qualsevol ciutat del món, i la de tot el món sencer. No es tracta, doncs, de construir un discurs sobre la ciutat que hauria pogut ser i no va ser. Es tracta més aviat de resseguir les nostres petjades col·lectives i d’aixecar acta notarial dels grans impulsos reeixits i dels moments “manqués”, i prenent consciència que l’aplicació de pautes de caràcter general ens portaria massa sovint a definir la nostra història més per les mancances que per les realitats. Mirem-ho d’una altra manera. Girona ha sigut, en diversos moments de la seva Història, una realitat molt dinàmica, potent, amb un paper preeminent en el concert de les ciutats catalanes. I, en molts altres moments, la Història de Girona ha sigut la història d’una ciutat fora dels circuits, no fora del temps, però si submergida en el seu temps, un univers malenconiós i especialitzat en funcions que, com explica Xavier Torras, es concretaven en una evident aristocratització, terciarització i recatolització, malgrat tots els intents mancats de les desamortitzacions successives.

Parlem de XXI segles des de la fundació de la ciutat en els inicis del segle i aC. Però ara sabem que no va ser ben bé una fundació, sinó que va ser un trasllat des de Sant Julià de Ramis a l’actual emplaçament de la ciutat. De Kerunta a Gerunda podríem estirar la història de la ciutat uns segles més.

Una ciutat entre dos mil·liaris, al Pont Major i a Palau, la ciutat amb el carrer més antic de Catalunya, de la via Heraclea a la via Augusta, de la via que protegia un rosari de villae des de les guarnicions de ciutats-fortalesa, a la força de la Força. De la Força al carrer del Call, del carrer de Call a la Força.

La ciutat refundada en època de Carlemany, noves muralles i nou eixample septentrional.

La ciutat de l’impuls econòmic del segle XI, de l’esplendor dels projectes eclesiàstics a la ciutat dels tres castells. La ciutat de tres castells i de dues catedrals.

La ciutat que viu la paradoxa de l’eufòria de la crisi. La nova muralla i la nova Catedral, promoguts encara amb l’empenta d’una ciutat mercantil, drapera, menestral a punt de rebre un dels correctius demogràfics més severs de la seva història.

La dispersió de la biblioteca de Joan Margarit seria, potser, el contrapunt al moment brillantíssim de la confecció del Brodat de la Creació, o de l’elaboració del Beat de Torí, o de l’arribada de l’arqueta d’Hixem ii uns anys abans. Margarit excel·leix en plena crisi, impulsa agònicament la Universitat, i no pot evitar-nos la sensació d’un final d’etapa.

Girona queda fora dels circuits de la protoindustrialització primer i de la industrialització després. Creix demogràficament en moments de pau, recupera una vegada i altra els vuit-mil habitants de l’esplendor medieval, i s’entrebanca, un cop més, amb la Guerra del Francès per situar-se a la meitat. No cal dir que la ciutat viu suspesa en el temps, empenyent projectes amb dificultat, generant noves activitats vinculades a una capitalitat successiva i inninterrompuda de caràcter administratiu i de caràcter eclesiàstic, amb presència creixent d’ordes religiosos i de convents de frares i monges. La Catedral és crucial per a l’economia d’una ciutat fora dels circuits de les parts més dinàmiques de Catalunya.

El segle xix dibuixa el punt culminant de la paradoxa. El progrés té la dimensió del carrer Nou, batejat primer com a carrer Progrés, però la presència del gòtic a les cases i a les botigues és una mostra de la feina a mig camí de la revolució liberal que a tot Espanya, no només a Girona, va deixar sempre les coses a mig fer. La singularitat  (la Gerundense, la Aurora, Planas … i cia) no salva el model i s’enfila el segle XX amb esperit iconoclasta.

L’enderroc

La ciutat gastarà tot el segle XX intentant saldar un compte amb la Història i intentant dibuixar els camins difícils d’una revolució pendent.

Les imatges contundents, galàctiques, de la guerra d’Irak ens posen davant de l’evidència final d’un món nou. Durant tot el segle XX, Girona ha viscut culminant en el primer terç la vella aspiració de tot el segle XIX de liquidar les muralles com a cercle obsolet i ofegador, i orientant a la segona meitat la recuperació de la memòria històrica, de les arrels seculars, redescobrint per a la pau i el lleure les velles muralles de la guerra.

Les muralles esdevenen, així, l’element central i definitori de vint-i-un segles d’història, i se situen, ara, per a encarar el segle XXI com un element simbòlic i residual d’un món, d’un model i d’una essència liquidada.

Hem recordat i repassarem en el llibre com les muralles van ser la base del primer trasllat, l’element del seu primer reforçament, la clau de la refundació carolíngia, la base i el fonament de l’empenta desmesurada de Pere el Cerimoniós al segle XIV, i com van ser el testimoni viu dels episodis més dramàtics i més rellevants de la vida de la ciutat. Ho foren el 1285, en el setge frustrat a darrera hora de Felip l’Ardit; ho foren durant la Guerra Civil Catalana de 1462 a 1472; ho foren en el setge de 1653; en totes les guerres amb França del darrer terç del segle XVII; en el setge de 1711, i en els setges de 1808 i1809.

El camí del futur

Però entre setge i setge, ningú no va oblidar mai que les muralles protegien un camí. I si en els moments de la guerra podia semblar als habitants de la ciutat que el més important eren les muralles, en el moment de la pau havia de semblar, per força, als habitants de la ciutat que el més important era el camí. I tothom ja sap la profunda petjada dels romans i de les seves carreteres, no és debades que des de fa temps i temps tots els camins duen a Roma.

I sap que en totes les èpoques que al llarg de vint-i-un segles va ser més important el camí que les muralles va ser també més important per a la ciutat el comerç, l’agricultura, la cultura, l’intercanvi, la comunicació, la relació entre plana i ciutat. La tensió i la dependència entre els diversos territoris de Girona. El límit estricte de la ciutat intramurs primer, el territori de la mitja llegua, el territori primer del comte, després del rei, amb la vegueria o el corregiment, finalment també la província. Clau del regne, cap de comtat, cap de Bisbat, ciutat cap endins i cap enfora.

Sense muralles ja no hi ha introspecció. L’imaginari col·lectiu està cridat a construir una nova ciutat, amb una major centralitat del poder civil, amb una importància creixent del territori ampli, amb poders civils compartits i col·legiats. A definir una ciutat cap enfora, oberta a Catalunya i al món, pensada per recuperar la preeminència perduda en el concert de les ciutats catalanes. Una ciutat confiada i segura, que dialoga amb el territori, que construeix solidaritats i complicitats, que crea i es dota de noves oportunitats, que llegeix adequadament els canvis en la societat i en l’economia, en la mobilitat i la tecnologia, i apunta a una nova funcionalitat basada, més en la realitat que en l’administració, construïda des de baix cap a dalt, més elaborada que imposada, més interdependent que dominant, més de teixit. Una ciutat que trenca barreres com ha trencat muralles. Que surt al pla de les antigues villae i deixa que els seus boscos, i els seus camps i els seus rius entrin també sense límits a la ciutat.

La ciutat nova recollirà de les seves arrels els models històrics i buscarà, en els moments d’èxit, els paràmetres per a l’èxit futur. Sense cap mimetisme, però sense cap renúncia als valors acumulats durant generacions que esdevenen la matèria primera per a un desenvolupament futur.

La cultura i la Universitat, la recerca i la tecnologia, les empreses innovadores i exportadores es situaran a la base mateixa d’una nova prosperitat en un nou territori harmònic i no conflictiu, encetant una etapa d’una nova terciarització, potser més definitiva que la dels segles XVI i XVII, ara al servei d’una comunitat i d’una col·lectivitat, connectats amb el món i lligats amb aquest món per xarxes visibles i invisibles, reals i virtuals, que trenquen totes les barreres i obren totes les oportunitats.

Girona comparteix, ara, a parts iguals riscos i oportunitats. No hi ha res de l’herència del passat que es pugui tirar per la borda, però no hi ha res que ens lligui nostàlgicament al passat si aquesta nostàlgia ens impedeix d’afrontar correctament i amb l’ambició que calgui el futur que ens espera amb les portes obertes i amb les oportunitats per guanyar.