Diari de Girona

L’Ajuntament de Girona acaba de publicar el volum 6 de la sèrie d’”Història urbana. Reconstrucció cartogràfica”. En aquest cas es tracta d’un segon volum d’un treball extens i innovador sobre el trànsit de la ciutat de l’època de Carlemany (785) a la mort de la comtessa Ermessenda (1057). És el resultat d’anys de dedicació i recerca per part de Josep Canal i Eduard Canal de l’Associació Arqueològica de Girona i de Josep M. Nolla i Jordi Sagrera de la Universitat de Girona. Amb anterioritat havien abordat Els jueus i la ciutat de Girona (1995), La ciutat de Girona l’any 1535 (1995), La ciutat de Girona en la primera meitat del s. XIV (1998) i El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV (2000).

És un treball imprescindible i amb molt pocs precedents en el món. Disposem ara d’una base de dades extensíssima sobre la societat i l’urbanisme de la ciutat. Qui era la gent que hi vivia, com es deia, a què es dedicava, com s’organitzava, com es governava, quines transaccions feia. I podem trepitjar terreny sòlid a l’hora de dibuixar l’evolució de l’espai urbà.

En primer lloc sabem com evoluciona des de l’antiguitat la relació entre la ciutat i el seu territori. En definitiva, com evoluciona la mateixa noció de ciutat des dels temps fundacionals, l’evolució en època romana, la consolidació com a cap d’un territori que en depenia i que s’inscrivia en l’organització territorial romana. I com més endavant la crisi d’aquesta organització, l’impacte del cristianisme, la disposició d’una seu episcopal en fan una ciutat de rellevància i poder en l’esquema organitzatiu visigòtic fins que els trasbalsos del segle VIII configuren ja una situació totalment nova en què la ciutat es cenyeix al recinte fortificat i els suburbis més enganxats extramurs, en un terme reduït que es defineix per l’àmbit que dibuixen al seu voltant la geografia parroquial i la de les villae de l’entorn en la consolidació d’un territori de caire municipal que perduraria en molt bona mesura fins ben entrat el segle XX. El pas de la ciutat antiga a la ciutat feudal subratlla i reforça el pes i el paper de la fortalesa, de la fortificació, del nucli urbà en sentit més estricte, definit més ara com un centre de poder que com un centre d’administració. L'”encastellament” del poder, en una ciutat que acabaria disposant en la seva geografia urbana de tres castells (Sobreportes, Gironella i Cabrera) coincideix progressivament amb el distanciament físic del poder del comte, l’afirmació física i espiritual i fiscal del poder de l’església (episcopal i catedralícia, és a dir, canonical) amb una profunda empremta urbana i la lenta aparició d’un poder civil i ciutadà que es configura amb lentitud en els segles centrals de l’Edat Mitjana. El pas de cap de frontera a clau del regne (del segle VIII al segle XIV) determina la fi de la flexibilitat i l’òsmosi amb el territori, i fixa els límits territorials i polítics d’una nova administració que es dibuixarà lentament.

Però aquests aspectes territorials, de límits, són només l’aperitiu per anar perfilant la cronologia i la geografia dels canvis urbans de la ciutat. L’espai físic dels assentaments, la relació entre els cementiris extramurs, les esglésies, el paper del sepulcre i la seu de Sant Feliu, la definició d’una única catedral fora muralla durant segles fins a la decisió primer de fer compartir la seu episcopal a dins i a fora, la utilització del temple romà per a aquesta funció, la utilització de les dues plataformes del fòrum per a bastir en una trama molt sòlida les primeres modificacions de la quadrícula romana. Els suburbis al nord, al sud i a l’oest de la ciutat (Pedret, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel, Mercadal,…). L’ocupació progressiva de l’Areny de l’Onyar, la construcció de cases adossades primer a les escales del temple, més tard a la muralla, a les Ballesteries, finalment la Rambla i el nou front del carrer Ballesteries.

Per damunt de tot destaca la novetat excepcional de la identificació d’un eixample carolingi a l’est de la Catedral, definit, delimitat, apamat, reconstruït. Un eixample que s’emmarca en la identificació de les quatre etapes més bàsiques de la configuració de les muralles de la ciutat. Fundacionals, refetes el 300, refetes i parcialment ampliades entre el 790 i el 801, i refetes i ampliades al segle XIV. Refetes vol dir reforçades, eixamplades, recrescudes; i ampliades vol dir que van anar a buscar uns límits diferents. Per això l’acció urbanitzadora i fortificada dels voltants de l’any 800 adquireix tanta rellevància. Primer perquè deixa a l’interior del recinte les antigues muralles ara superades, segon perquè atorga sentit de novetat radical a tot el recorregut des de la torre Cornèlia fins al castell de Gironella i, tercer, per l’espectacularitat de les obres que calgueren per tal de dibuixar un nou pla, una nova plataforma a l’est del fòrum. Aquí, més endavant, amb la canònica i la nova catedral es posaria a prova l’enginy i la capacitat constructiva a l’hora de definir l’obra civil que fonamentaria tot el conjunt d’edificis eclesials que engolirien sencer aquest eixample carolingi, origen autèntic dels límits nous dels futurs recintes catedralicis.

No puc seguir en un article breu la magna aportació del conjunt que representen aquests sis volums. En faria, com ja he corregut el risc que em passi, una síntesi massa matussera.

Només vull dir que tot és ara molt més clar, més atractiu, té una lectura més coherent. D’ençà d’aquests treballs Girona es llegeix i s’entén més bé.

Però sobretot vull fer una reivindicació. Aquest treball seria a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Bèlgica o a Alemanya, un treball de moda, una referència constant. No vull caure en cap mena d’autocomplaença provinciana. Més aviat em vull doldre que un cert aïllament del nostre món acadèmic i cultural, manté aquestes aportacions en circuits només per a iniciats o en un nivell de divulgació quasi clandestina. Segurament ha arribat l’hora de la difusió, de la propaganda, de l’edició de tota la cartografia en un a carpeta apart. En un esforç addicional per fer entrar pels ulls totes les capes successives de Girona. I ha arribat el moment de situar aquesta aportació en els circuits més amplis de la divulgació i de la premsa per tal de fer justícia a un model sense precedents. Reclamo ara i aquí per a en Josep Canal, l’Eduard Canal, en Josep M. Nolla i en Jordi Sagrera, les festes que els farien a fora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.