Discurs de comiat com a alcalde de Girona. Ple de l’Ajuntament de Girona.

La intensitat de l’emoció d’avui només és comparable a la d’aquell ja molt llunyà 3 d’abril de 1979. Aquell dia van canviar moltes coses. La nit electoral, alguns potser encara ho recordareu, vam celebrar la primera victòria de la candidatura del PSC, neta, però ajustada. L’entrada al Saló de Descans del Teatre Municipal dels companys del PSUC va fer pujar la intensitat de les emocions. La fotografia d’en Francesc Pararols i un jove Quim Nadal amb el puny enlaire que va fer trontollar injustificadament la societat gironina, segellava l’inici d’una etapa nova per a la nostra ciutat. Vull subratllar ací l’elegància, la prudència, la discreció i el compromís d’en Francesc Pararols. Hem mantingut una sòlida i fidel amistat i ell una permanent disposició al servei de la col·lectivitat des de tots els angles, ara amb el col·lectiu entusiasta que impulsa la revista El Roure. Quina lliçó per a les sofisticacions que ara es porten a la política, veure en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher, vells lluitadors del POUM i ara militants del PSC i en Francesc Pararols del PSUC de tota la vida, amb tants d’altres, asseguts al Consell de Redacció d’aquesta revista del Consell Municipal de la Gent Gran. El compromís net i la saviesa dels grans és potser la millor mostra d’una manera de fer política que sense ser claudicant, sense concessions, és oberta, dialogant, flexible, concertada, constructiva i es fonamenta en valors sòlids. Aquests referents i la majoria de les polítiques desmenteixen i dissipen tots els dubtes llençats des de falsos esquerranismes sobre la inequívoca trajectòria d’aquests vint-i-tres anys. De tots els regidors elegits aquell dia, i proclamats el 19 d’abril, només s’asseu en aquest Ple en Joan Paredes. Portava una llarga experiència municipal i parlamentària, i va ser el nostre número dos. Ell, ara regidor de CiU, marca la frontera a vegades imprecisa entre govern i oposició. Des de sempre les relacions entre govern i oposició han estat marcades per la cordialitat, una inequívoca amistat, un alt to institucional. Això sense caure mai, tampoc no s’hauria entès, en l’atonia pura del mal anomenat “oasi català”. Però vull recordar i reconèixer que en Joan Paredes, a partir d’avui el regidor més antic de la democràcia, va saber assumir el paper que el PSC li reclamava amb lleialtat i discreció, i amb renúncia segurament de moltes expectatives. Ara que s’arrenglera a l’oposició, he de dir públicament, perquè no ho he fet mai en el passat, que li agraeixo aquella lleialtat, tant com li respecto el seu llarg parèntesi i el seu retorn.

No puc oblidar tampoc que passats tres dies del Ple del 19 d’abril de 1979 quan vaig ser elegit alcalde per primera vegada, aquest Ple constituït excepcionalment en el Saló de Descans del Teatre Municipal solemnitzava el seu compromís amb Catalunya i el catalanisme polític, prenia decisions en l’àmbit de la normalització lingüística i reclamava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquella sessió més que cap altra, repassada ara, ens dóna la dimensió històrica del temps transcorregut, tan curt i tan llarg alhora. No faré una llarga excursió per aquest recorregut. Ha estat una etapa apassionant, intensíssima, que marca els anys centrals de la meva vida i que mai no podré oblidar. Però avui no puc i no he de fer un balanç. Tot és i ha de ser més directe, més elemental, més càlid, més pròxim. Confessar públicament els sentiments i les emocions és saludable. Avui he d’expressar els meus sentiments d’agraïment a tots els ciutadans i totes les ciutadanes que m’han atorgat l’honor i el privilegi de representar-los durant tants anys, i a tots els que sou ací i que m’heu volgut acompanyar en aquest comiat, que no serà fàcil però que és lliure i volgut. M’ha semblat que ho havia de fer i que ara era el moment de fer-ho. M’ha semblat que seria bo per a la ciutat, per a mi i per al projecte polític en què participo. I que els compromisos contrets l’any 1999 es podien donar en molt bona mesura per satisfets; i els que no, estan ben garantits.

No faré ara, doncs, com he dit, ni un balanç, ni una justificació. Permeteu-me que evoqui només, el passat, el present, i el futur, amb tres  noms que ho expliquen quasi tot: la mort, la vida, l’amor.

La mort

La mort recent, després d’una malaltia llarga, d’en Joan Sánchez,  el sotsinspector de la nostra Policia Municipal, i el seu funeral, van desencadenar tots els ressorts de la memòria i evocar la mort, sobtada, natural o per accident, de molts servidors públics que he conegut.

No us espanteu, no faré una sessió de necrologia. De fet la mort no m’interessa gaire sinó és en funció de la vida que sega, les presències robades, les energies perdudes. Però mai abans com en aquests anys d’alcalde no havia sentit tan a prop el dolor intens i la solidaritat, el valor de les vides que es perden com a símbol i exigència per a una valoració més radical i contundent de totes les vides que ens envolten. Parlo, doncs, de la mort en funció de la vida. I ho faig pel primer impacte, encara molt jove, de la mort en acte de servei una nit de Nadal d’un policia municipal l’any 1980 o 1981.

I desfilen per la meva memòria en Joan Mon, l’Ismael Cabello, en Pere Agustí, l’Avelino Álvarez, en Pitu Casademont o en Francesc Grau.

Penso en els gironins, més o menys anònims, i aportaria ací en Juli Lara com a exemple. Ell com a símbol sense distinció de totes i tots els altres.

He de dir que l’Alcaldia m’ha fet la mort més pròxima i ha “curtit” el meu caràcter. Ho dic a títol institucional però imagineu-vos tot el sentit que agafa aquesta afirmació si hi afegeixo els sentiments de caràcter personal i familiar que hem hagut de viure en algun moment tristíssim.

Però el record  dels morts no esborra l’empremta dels vius. De tots aquells que amb la seva professionalitat i eficàcia han situat l’administració pública de Girona a un altíssim nivell, començant pels millors secretaris, els millors interventors, el millor oficial major, els millors vicesecretaris i viceinterventora.

Tots han desfilat per aquesta casa amb una lleialtat excepcional, amb eficàcia provada i lluny, molt lluny, de l’arriscada burocratització que ens feia por, al començament, dels cuerpos nacionales.

El valor de l’Administració, el pes dels treballadors i treballadores de les administracions és un valor encara no prou ponderat, ni prou estimulat, ni prou reconegut, ni prou promogut per les polítiques públiques que no situen la funció pública, i això és un error, entre les seves prioritats.

Deixeu-me que evoqui ara ací els companys de Consistori. Amb ells, tots, hem construït un projecte, hem fet realitat una ciutat nova. Hem impulsat un canvi que alguns no van poder veure completat.

En Just, tan i tan aviat, el 31 de gener de 1981. Una data per a no oblidar mai i per a la qual, ja ho entendreu si sabeu que és la data del meu aniversari, no em cal mai la fidelíssima memòria de la Maria Mercè Gumbau. Ella ha viscut en el centre de moltes decisions, el que en Just no va poder veure. Va ser la primera prova, la més dura, la més inesperada, la més tendra, la més serena.

En Joan Puigbert, amic de tots, exigent i crític, lleial, catalanista contundent, fidel sense concessions.

En Ricard Dalmau, amable, educat, cortès, políticament sòlid, amb conviccions traspassades del catalanisme de la República a la democràcia restaurada. En Joan Saqués. Fort, contundent, tossut. De consistència fundacional per a Convergència Democràtica de Catalunya.

En Martí Manel Díaz, en Ma, també. Vaig enredar-lo als 18 anys per signar a Los Sitios una carta contra l’Ajuntament que li va comportar algun disgust familiar. Mai com amb ell no havia sentit físicament en el meu cos el pes de la notícia d’una mort. Em va arribar a Jerusalem i em vaig haver de recolzar en una paret, em vaig haver de treure les ulleres i plorar. Ens havíem anat fent amics. Amb ell, en Jaume Curbet i en Pep Quintanas vam acabar fent un grup transversal políticament parlant. PSC, PSUC, UCD-CDS. Ho vam fer, sobretot, quan cap d’ells ja no era a l’Ajuntament, i tots ells m’han mostrat i em mostren una lleialtat i fidelitat que els honora. La banda ja no és de quatre, és només de tres. I trobem a faltar l’estrident elegància de l’amic perdut. El veig com si fos ara, entrant al Saló de Plens.

Finalment, fa molt pocs dies l’Alfons Moré, estimat, admirat i respectat a Salt, i a tot Girona.

No hi vegeu un to inapropiat. A través d’ells us vull agrair a tots i a totes, als d’ara i als de tots els mandats, el vostre to, el vostre respecte, la vostra paciència, la vostra amistat. Als que he tingut més a prop els dec un agraïment immens pel qual no tinc paraules. En Quico, en Francesc Francisco i Busquets sap, més que ningú, i tots els altres companys de l’equip de govern, l’esforç i la dedicació que han hagut d’esmerçar en el seu comès, sabent sempre que en un Ajuntament treballar al costat de l’alcalde és dur i difícil i no sempre és agraït. Els meus mèrits són mèrits compartits que vull ara socialitzar i col·lectivitzar. Ara més que mai, d’avui endavant, no em pertanyen sinó és fent-ne partícips, amb vosaltres estimats companys i companyes de l’equip de govern, a tots i totes els que de 1979 cap ací han acceptat el repte i la responsabilitat de governar al meu costat la ciutat, en nom del projecte i dels programes que successivament ha anat presentant el PSC.

Amb l’oposició hem coincidit i hem discrepat, ens hem equivocat uns i altres. M’he fet fort en els nostres plantejaments i hi he posat l’èmfasi, la contundència, la passió que m’ha mogut.

Però mai no he volgut traspassar la frontera del respecte i de la cortesia. Plegats hem fet dels plens una solemne afirmació de les llibertats i la democràcia. Impecablement puntuals i impecablement i implacablement dialogants, cadascú en el seu paper. He adquirit en el Parlament la cultura de l’oposició i expresso ací el meu reconeixement i el meu respecte per a tots els estils, tots els esforços, tots els camins explorats per l’oposició.

Alguns saben, de tots colors polítics, uns més que altres, que els hauria volgut a l’equip de govern. D’altres havien de fer la seva feina. Sense dimitir de cap dels principis que ens han mantingut oposats, deixeu-me dir que el temps acosta, i que en la nova etapa que començo avui no em sento, en el terreny personal, lluny de ningú. En Pere Sarquella, a qui va tocar un paper difícil perquè no va ser el cap de llista i va haver de fer de portaveu, els simbolitza tots, i així no n’excloc cap. Tot i aquell duel intens: “Doctor Sarquella, a vostè la mala llet l’aprima; senyor alcalde, a vostè sembla que la mala llet l’engreixa”, el frec a frec constant ens va fer amics, crec, sense perdre mai la condició d’adversaris en el Ple i ara militants actius de la ciutadania gironina, cadascú en el seu terreny.

La vida

Però la ciutat és la vida. La ciutat és la gent, gent i vida són l’ànima de la ciutat. Ací és on he fet l’aprenentatge més intens, la permanent descoberta dels accents i sensibilitats d’una ciutat plural i diversa. Reconcentrada i reconsagrada en  el passat i cada cop més oberta en el present. Impermeable abans i esponja ara. Plena d’energies, plena de ciutadans actius i compromesos, enquadrats en un teixit associatiu diversíssim. Ciutadans i ciutadanes disposats a donar-ho tot, sense escatimar hores, per una associació de veïns, una festa de barri, una organització no governamental, una coral, un grup de teatre, una penya, un club esportiu, una societat amb finalitats culturals i filantròpiques fins a constituir un teixit sovint inabastable de grups moguts sempre per un legítim afany de servei a la societat. Les energies individuals i col·lectives de la comunitat són l’expressió més genuïna de l’espai de convivència i contrast que és cada dia una ciutat.

En el camp de la societat, de la convivència social, de la gent, és on es palpa la total immediatesa, la més radical proximitat del treball municipal.

Ho he explicat diverses vegades en aquest Saló de Plens a grups d’escolars de la ciutat, moguts per l’interès de la cosa pública i avui ciutadans amb tots els drets polítics i evidentment, molts, majors d’edat. Un fabricant sap què fa, què vol fer, on compra i on ven. Recerca nous productes, innova tant com pot i explora nous mercats. Un Ajuntament no fabrica ni Nescafé, ni paper, ni màquines per a la indústria de la carn, ni maquinària sofisticada d’impressió. Un Ajuntament proveeix cada dia serveis municipals. Assegura que tot funcioni; és la condició indispensable per al  funcionament harmònic de la fàbrica més plural que hi ha, que és la ciutat. L’Ajuntament atén a tot. Des de les necessitats més elementals fins als ressorts més complexos. Fàbrica és incomplet i injust, tot i que serveix per a l’explicació. L’ànima de la ciutat expressa amb contundència el seu sentit obert, plural i complex.

He vist els pares preocupats pels fills, he vist els fills preocupats pels pares, he vist gent desocupada a la recerca de feina, he vist veïns al límit de la subsistència amb el llum tallat i l’aigua quasi també tallada, he vist el promotor atrevit i el promotor prudent, el que supera totes les crisis i el que pateix en totes, el que guanya diners i el que no se’n surt, el que ensopega i es refà. He vist els rics i he vist els pobres; he vist els del centre i he vist els dels barris; he vist botiguers, comerciants, professors, mestres. He vist servidors públics i servidors privats, he vist professionals de tota mena; de tots els camps. He escoltat veus molt diverses i tots els accents, he conegut la ciutat pam a pam, racó a racó. He volgut saber més i més cada dia  dels neguits de tothom, de les alegries i de les tristeses, dels motius de felicitat i de les angúnies viscudes. La ciutat és un conglomerat riquíssim, plural. M’he emocionat amb les biografies de vells lluitadors republicans, socialistes o no; m’han commogut els perfils de dirigents obrers i sindicals dels vells barris de la immigració. He conegut els lluitadors dels moviments catalanistes, hereus d’una tradició interrompuda.

He viscut de prop els grans canvis i les grans permanències. He vist obrir botigues noves i tancar-ne alguna, he vist créixer les noves cases de la ciutat jardí, he comptat les piscines amb una fotografia aèria al davant; he resseguit la carena, he visitat els vells i els nous habitants de la Creueta, he conegut els patriarques i els joves de Font de la Pólvora, els paios i els gitanos. He vist el dolor i la por a la cara. He vist l’alegria, la sinceritat, mirades netes. He atès i entès, tant com he pogut, que hi ha tantes històries com persones. I he sentit com moure la ciutat, fer-la moure, era ajudar a viure i fer viure totes les energies concentrades. Planificar, obrir, ordenar, esdevé motor de canvi quan allibera energies, impulsa noves formes de creació i de repartiment de la riquesa i l’ocupació. He visitat totes les esglésies i he conegut les mesquites. He vist fer-se i canviar una societat vella i nova alhora.

He mirat d’estimular sempre, en tots, el compromís cívic amb el projecte col·lectiu; hem promogut la solidaritat i la cohesió; hem empès als que podien a no desentendre’s de tot i als que res no podien els hem ensenyat a obrir-se camins. Hem estimulat els drets i els deures de tots. 

L’amor

Finalment, l’amor a la ciutat. M’hi he dedicat de ple; m’hi he capbussat. He escatimat hores a tot i a tothom, a mi mateix, i a tota la meva família per tal de donar ple compliment als mandats democràtics que m’atorgaven els ciutadans en les diferents convocatòries electorals. Avui, tots m’acompanyen amb una significativa i nodrida presència. Pares, dona, fills, germans i germanes.

Ara em disposo a tornar el crèdit que tots m’han atorgat. Espero poder-ho fer, i confio saber-ho fer. Sé segur que no és fàcil i que tindré moments de feblesa, però sé també que em dec de ple, sense límit, al nou camí que emprenc, a les responsabilitats que fins ara mantenia compartides i repartides.

Aquests quasi vint-i-tres anys han estat un aprenentatge constant. En el treball he après, he anat aprenent, a estimar i fer estimar la ciutat, a estimar i fer estimar la seva gent. Aquests són, som, els que donen ple sentit a la vida de la ciutat; en un procés de renovació constant i imparable on l’estricta individualitat de les persones és només peça  d’un engranatge més ampli. La ciutat és, ací i arreu, el producte de la seva gent, el resultat de la convivència treballada dels seus ciutadans que li atorguen sentit de  comunitat, de col·lectivitat. Aquest sentit comunitari és el que atorga un caràcter inseparable a la relació entre el marc físic dinàmic (la materialitat canviant de la ciutat) i el seu contingent social. Les successives aportacions socials, generacionals, expliquen en la seva complexitat la realitat que en resulta. L’estimació dels ciutadans val molt més que tots els canvis materials.

No continuaré per aquest terreny massa filosòfic. Vull dir que estic convençut que tot el que és individual és efímer i que només té valor de continuïtat, capacitat de sedimentació cultural, tot el que neix del conglomerat social, del valor comunitari. D’ací que l’obra feta, la més mesurable i tangible, cedeixi avui tot el protagonisme a valors més intangibles i humans: la llibertat, la cohesió social, la justícia, la igualtat, l’autoestima.

He après molt bé que la ciutat no tanca mai i que la ciutat no para mai. En els processos urbans i socials la temporalitat, el calendari, la cronologia és essencial. I tant com no es pot aturar la ciutat, que mai no tanca, tampoc no es pot aturar el temps.

D’ací que ara, vint-i-tres anys més gran que aquell 19 d’abril de 1979, i encara molt jove i ple d’energia i passió, pensi que aquesta etapa ha passat com un sospir, sense ni adonar-me’n. Aquesta etapa, per densa i intensa que hagi sigut, és i serà una gota en un oceà. Poc més que escuma dels dies.

Ara el que importa és el futur. Mirar endavant. Construir sense parar. Voldria que quedés clar que no em desentenc d’aquest futur. M’hi sento tan implicat com m’hi sentia als setze anys amb les meves primeres “cartes al director”. Canvio de posició; canvio les responsabilitats, però no defujo les de ciutadà en sentit estricte. Sempre em sentiré implicat i compromès amb els destins d’aquesta ciutat, a la qual em dec, on visc, a la que estimo.

Com també sempre més em sentiré compromès, i ho proclamo solemnement, amb els valors del municipalisme. Uns valors que no són corporatius, sinó que són comunitaris. La proximitat com a valor màxim. I el reconeixement polític i pressupostari (competencial i econòmic) que aquesta proximitat, aquesta immediatesa, aquest sentit de les coses quotidianes és essencial per a qualsevol projecte polític que vulgui donar sentit a un marc comunitari, nacional, més ampli. Les peces del conjunt en són en molt bona mesura les claus. No sempre, quasi mai, els meus companys i companyes alcaldes hem trobat comprensió i reconeixement per a aquest principi. La lluita per reafirmar-lo individualment i col·lectivament ens ha donat força però ha cremat també energies i és arribada l’hora d’acabar amb les reticències, les gasiveries, les limitacions, les cotilles que frenen les possibilitats de les maquinàries més complexes però més eficaces de fer política i d’atorgar-li sentit. El dia que s’aixequin les comportes de les energies contingudes  i frenades en aquest camp, el país i els seus pobles i ciutats, viuran l’eclosió més fèrtil després de la gran arrencada i l’empenta decisiva d’aquella etapa encetada el 1979.

El futur que veig és ple d’esperances i potencialitats. Avui no es tanca res i no s’acaba res. Tot continua i torna a començar alhora. Per a Girona aquest futur es dibuixa amb plenitud, ambició i equilibri.

Hi veig capacitat de créixer i créixer bé.

Hi veig capacitat de créixer amb equilibri i qualitat.

Hi veig capacitat de liderar un canvi urbà i social de caràcter metropolità.

Hi veig la força i la voluntat per aprofundir la cohesió social, combatre les desigualtats, acostar els nivells de renda.

Hi veig un nou sentit de la història que combina modernitat i tradició.

Hi veig autoestima i el legítim orgull de pertànyer a una comunitat dinàmica.

Hi veig uns valors ambientals i territorials, un nou sentit del paisatge.

Hi veig la màxima col·lectivització del patrimoni, de l’herència rebuda, de l’herència a transmetre.

Hi veig  un nou sentit de la cultura i un immens  camp per córrer.

Hi veig la total disposició per pair positivament el canvi tecnològic i la millora de l’accessibilitat i la connectivitat.

Hi veig diversitat i pluralitat.

Hi veig energies renovades, capacitats enormes, vitalitat social.

Si féssim ara la dissecció que no toca trobaríem també mancances i limitacions. Contrapunts a la meva visió optimista. Només faltaria. També hi detectaríem riscos, senyals d’alerta.

Gestionar ara el foc creuat d’impulsos i frens, de potencialitats i limitacions, de capacitats i mancances, és el repte. El diagnòstic el vam demanar a en Josep Oliver i el va fer. La resposta és ara cosa de tots.

Deixo l’Alcaldia en una de les moltes cruïlles d’aquest repte. Ho podia haver fet abans o més tard. Ho faig ara, en aquest moment, amb renúncia expressa del meu mandat de regidor i d’alcalde, amb l’immediat traspàs a la nova alcaldessa en funcions i futura alcaldessa. Ho faig conscient que manca un any i mig per al final del mandat encetat amb les eleccions de 1999, però ho faig conscient i convençut d’haver donat satisfacció als nostres compromisos i d’haver donat resposta a la plena responsabilitat que assumíem des d’aquell moment i fins a avui mateix. El mateix equip i el nou regidor, Pepe Guerrero, completaran el mandat. L’Anna Pagans conduirà i dirigirà el procés. La ciutat queda en molt bones mans.

Aixecaré ara mateix la sessió. Sortiré de la casa de la ciutat. No sé si sabré i podré mirar enrere, alçar la vista cap a l’Alcaldia, travessar la plaça, girar-me un instant i deixar-me anar per l’emoció. Però aquesta etapa que s’obre i es tanca amb dues emocions: la de 1979 i la d’ara, en té tantes i tan plenes que com titulava la cançó que fa uns anys em va dedicar en Xavier Monsalvatge i que dedicava, també, a la seva Girona natal: “No oblidaré mai”. No oblidaré mai la ciutat, no oblidaré mai els seus ciutadans, no oblidaré mai a totes i tots aquells que m’heu ajudat; els treballadors i treballadores de l’Ajuntament, totes les Roses M. i Roses que han passat per l’Alcaldia, els Joans, i l’inevitable i inimitable Miquel, la Rosa M. Udina que va emprendre l’aventura de començar  i la Rosa M. Cals que ha aguantat més que cap altra; els companys i amics entranyables que heu repetit avui com fa vint-i-dos anys i vuit mesos. A tots i totes els que avui ens heu volgut acompanyar. A tots els regidors i regidores que des de 1979 han passat per aquest Saló de Plens. Als estimadíssims companys alcaldes, alcaldesses i exalcaldes que heu vingut. Als amics; als regidors i regidores d’aquest mandat. No us oblidaré mai.

A tots i totes moltes gràcies. Fins ara mateix.

Text recollit íntegrament en el  llibre Moments de Girona. Girona, CCG – Fundació Valvi, 2009