Diari de Girona

Visc amb una especial emoció i intensitat el dia de Sant Narcís. Potser em deixo endur per la solemnitat de la litúrgia, que m’enlluerna i em corprèn. Però també m’agrada la quietud inicial dels carrers, el silenci d’una ciutat que es desperta lentament, el discret degoteig de persones i grups que enfilen la pujada de Sant Feliu. Cada any, uns dies abans i un grapat de dies després, em martellegen els cants de l’ofici “Veniu, veniu, beneïts del meu Pare…” i, sobretot, l’estrofa que insisteix i demana: “Defenseu-nos nit i dia, Narcís màrtir del Senyor”. Aquest any també.

La nit abans em va costar de dormir i em sentia inquiet. Mig endormiscat, amb els dits de les mans, anava repassant mentalment des de 1979 els dies de Sant Narcís que havien passat. Aquest any ha fet vint-i-nou sant Narcisos seguits que he anat a l’ofici de les onze, sempre trasbalsat pel canvi d’hora d’uns dies abans.

Aquest any Sant Narcís portava la particularitat afegida que la Missa seria concelebrada i copresidida pels bisbes Carles Soler i Jaume Camprodon. El bisbe Jaume, després d’uns anys a Torelló, ha tornat a viure a Girona i acompanya des de fa unes setmanes la nostra comunitat.
La presència del bisbe Jaume i el còmput reiterat de les vint-i-nou celebracions em van portar tots aquests anys enrere. De fet, un any abans de 1979 encara es feia la celebració cívico-religiosa al final de les Fires, dedicada als defensors de Girona, i fins aquell any, la corporació municipal presidia les celebracions litúrgiques més assenyalades de la Catedral i de la ciutat. Amb un gran sentit pràctic, amb molta espontaneïtat, com una conseqüència normal de les primeres eleccions municipals, el bisbe Jaume i jo mateix vam acordar, quan encara no havia pres possessió, que mantindríem una discreta presència institucional a l’Església només el dia de Sant Narcís i que la resta de l’any viuríem la realitat des del respecte institucional a la llibertat i a la independència de l’Església de Girona i de l’Ajuntament. La ciutat va assumir i entendre la nova circumstància amb estricta normalitat, no hi va haver cap estirabot estrany, cap tensió entre grups d’opinió i de pressió. Havíem marcat una transició necessària amb una normalitat absoluta. Crec que encara ara som tributaris del respecte i la tolerància amb què vam fer les coses ja fa vint-i-nou anys.

De la mateixa manera i amb el mateix criteri, el nou Ajuntament va proclamar i es va reclamar de la més estricta catalanitat, va exigir l’Estatut, va apostar per una campanya de normalització lingüística, va decidir contribuir d’una a manera més decisiva a la convocatòria dels Premis Bertrana i va acordar l’eliminació de la nomenclatura imposada per la dictadura en els carrers de la ciutat. No va costar gens tornar al carrer Nou, recuperar la Rambla de la Llibertat o reprendre la plaça del Vi, com calia. Aquí vam plantejar una carambola que també va ser molt ben entesa per tothom. La plaça del Vi s’havia rebatejat, amb poc èxit, com a plaça d’Espanya i la plaça de l’Estació era la plaça del duc de Carrero Blanco. Vam tornar el Vi a la plaça del Vi, vam situar Espanya a la plaça de l’Estació i el vell nom d’aquesta plaça es va volatilitzar com un malson. També vam emprendre, com un fet normal, de justícia històrica, de reivindicació estricta, d’exercici bàsic de la memòria històrica, la dignificació de l’antiga fossa comuna del cementiri de Girona, on hi havia enterrats els 514 represaliats pel franquisme, les víctimes de la repressió de la dictadura. Quasi trenta anys abans de la Llei del Memorial Democràtic vam dignificar la memòria de tots els morts de la ciutat i dels afusellats per causa de la defensa de la República. Aquest record lliga també amb el Sant Narcís d’enguany perquè el bisbe Carles Soler i Perdigó acabava d’arribar de Roma la nit abans, on havia participat en la beatificació dels religiosos morts en actes violents durant la Guerra Civil. Se m’ajuntaven, així, en un sol record, el record dels morts beatificats i el record dels màrtirs laics, i sovint anònims, caiguts en defensa de la legitimitat republicana. No tenen cap sentit uns morts sense els altres, i ho recordava no fa gaire dies el professor Josep Fontana, quan plantejava a la jerarquia eclesiàstica que acceptaria el record dels religiosos màrtirs si es produïa un reconeixement equivalent en una proporció molt superior dels morts a tot Espanya per causa de la repressió de la dictadura. Ara que per llei quedaran preservades i dignificades totes les memòries és arribada l’hora definitiva d’un gest de reconciliació total, construït des del reconeixement que el progrés no es pot fonamentar mai en la barbàrie. La lliçó més directa, l’autèntica “educació per a la ciutadania” només pot néixer del reconeixement que les llibertats que gaudim, que els drets i els deures que exercim són una eina bàsica, un bé de primer ordre, una oportunitat més aviat escassa en el món, que no podem ignorar, menysprear o bandejar frívolament, perquè si mai ens fos presa recuperaríem de cop, amb lucidesa, la percepció de la seva estricta necessitat.

Un sol brillant i un cel transparent saludava la sortida de la Missa i preparava la ciutat per a una jornada de glòria, que va començar al Museu d’Història de la Ciutat amb la recuperació del fil més elemental de l’obra creativa de l’Emília Xargay, amb una plàstica madura i eficaç, com mai, en els anys més reculats de la seva producció i més directament vinculats als primers tempteigs d’un art lliure a la nostra ciutat, després d’uns anys d’academicisme ortodox estrictíssim.

Al vespre, a les escales de la Catedral, vaig veure plorar més d’un en el record d’en Salvador Donato, acomiadant-se de tots i fent-se ben present amb la seva pròpia veu.

Superat el vertigen de gairebé tres dècades, la ciutat es prepara per a nous reptes i aborda amb ambició renovada uns temps nous i diferents.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2871_4_229805__Opinio-Vintinou-vintinous-doctubre