Diari de Girona

Hem d’estar tots molt contents de l’amplíssima mobilització que en els darrers mesos està generant la preocupació pel futur de l’aeroport de Girona. Significa, en primer lloc, la certificació d’un èxit que ha costat d’acreditar. Efectivament, malgrat les xifres espectaculars de passatgers i el volum total d’activitat de l’aeroport, la societat gironina ha trigat a adonar-se de la repercussió econòmica d’aquesta infraestructura i del seu moviment.

En els anys passats, la Universitat de Girona ha anat proporcionant estudis diversos que acreditaven, amb major o menor grau, aquesta importància i feien la dissecció dels orígens dels passatgers i els seves respectives destinacions i preferències. Malgrat les successives evidències, com que la millora de les prestacions i l’ampliació de l’activitat de Ryanair a l’aeroport de Girona generaven confiança, no produïen cap preocupació.

Només ara que hi ha hagut un entrebanc amb aquesta companyia s’han disparat les alarmes i s’han produït una successió d’actes de molts tipus i la proclamació d’algun manifest que subratlla la importància de l’activitat aeroportuària i la necessitat de disposar de l’autonomia suficient per a gestionar-la des de l’àmbit local.

És evident que hi ha un consens total amb la necessitat de transferir l’aeroport de Girona, com també els de Reus i Sabadell, a la Generalitat de Catalunya i al món local acompanyats dels agents econòmics i socials. Aquest consens convertit, però, només en un consens en el marc competencial crea la confusió sobre les causes reals i aparents immediates i reptes de l’actual pèrdua de vols de l’aeroport gironí.

Primer, no podem culpar l’aeroport veí del Prat d’aquest fet. Hem dit sempre que els aeroports han de competir entre ells i que en el sistema aeroportuari català hi ha el doble objectiu de convertir el Prat en un gran hub internacional, i els altres aeroports en elements dinamitzadors de l’economia del territori i infraestructures complementàries d’aquest  hub. Només, potser, es podria avançar un grau en la utilització de les taxes en la diferenciació de l’oferta de serveis en benefici de l’aeroport gironí. I, en segon lloc, hem de saber admetre en dos temps que en la immediatesa absoluta, l’aeroport necessita recuperar els nivells d’activitat que li garanteix el preacord amb Ryanair, i que només a mig termini la solució dels problemes competencials podrà aportar un valor afegit i estructural a l’actual conjuntura.

Efectivament, des dels temps de la negociació de l’Estatut de 2006 queda pendent de resoldre una qüestió bàsica abans d’emprendre la negociació de la transferència de l’aeroport. Efectivament, en aquell moment també hi havia consens en el traspàs, però per diversos motius la competència explícita va saltar del text de l’Estatut i va quedar en un redactat genèric que atribuïa a la Generalitat la competència en els aeroports que no fossin d’interès general.

Posat en aquest punt quedava clar que l’únic camí per a la transferència efectiva era la desclassificació de Girona i Reus com a aeroports d’interès general i d’aquesta manera convertir-los automàticament en aeroports de la Generalitat.

Però la posada en funcionament de l’aeroport de Lleida-Alguaire ens va fer adonar a tots que la manca de condició d’“interès general” impedia fer, en els aeroports de la Generalitat, vols fora de l’anomenat espai Schengen, limitant molt, així, les rutes, els vols i les oportunitats de negoci en mercats nous i emergents. Un cop constatat aquest fet va quedar clar que l’objectiu més urgent era aconseguir una modificació de la legislació que desvinculés l’“interès general” i la capacitat real de volar a països tercers fora de l’espai Schengen.

Aquesta modificació legislativa està en procés i és molt probable que arribi aviat, però mentre no arriba és evident que la desclassificació esdevindria un exercici inútil i una temeritat lesiva per a la vida del propi aeroport.

Convé, doncs, que entre tots siguem capaços d’adonar-nos de la transcendència immediata d’un fet urgent: cal acordar amb Ryanair la continuïtat de la base i dels seus compromisos ja preacordats. Això assegura la continuïtat d’un model d’èxit. No es pot ignorar aquest fet i no es pot ignorar que el fet de no tancar aquest acord és una política d’alt risc, com ja han advertit veus molt acreditades de tot l’espectre polític. No es pot posar en risc el que ja funcionava per una pruïja de to que, en qualsevol cas, es recupera tan bon punt les parts acorden i tanquen un tracte més enllà de les formes que hagin emprat uns i altres.

Fet això, la desclassificació, la competència, la gestió de proximitat aportarà un valor afegit i un avantatge competitiu que farà de l’aeroport de Girona l’aeroport de referència per molts anys més.

Volare, oooh oooh, cantare oooh, oh, ooooh. Vet aquí l’alegria que no podem perdre i les oportunitats de volar que la societat gironina ha tingut i les que la nostra destinació ha aportat a molts països europeus que han descobert Catalunya i el territori de Girona. No és només una pulsió romàntica amb Itàlia. És una qüestió de pragmatisme polític i empresarial la que hauria de presidir, amb cap fred i cor calent, les mobilitzacions dels gironins a favor de l’aeroport.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.