Intervenció en el sopar amb la Junta del Col·legi de Politòlegs de Catalunya. Barcelona, 30 de juny de 2010

(Intervenció transcrita i publicada a la revista Àmbits de política i societat, núm. 44. Monogràfic Eleccions decisives. Tardor 2010)

 Els tres eixos de la campanya

M’agradaria fer-vos tres reflexions sobre com els socialistes enfoquem la que ha de ser una campanya electoral molt i molt complicada. Molt i molt complicada per Catalunya, molt i molt complicada per als altres partits, però molt especialment complicada per al PSC que aborda les eleccions després d’algunes situacions conflictives que ja coneixeu sobradament.

D’una banda, nosaltres el que fem, i hem de fer en primer lloc, és un balanç de set anys de govern de coalició. Assumim que així ho hem volgut, que la coalició és una cultura que s’aprèn, on uns i altres hem de cedir i on és imprescindible arribar a acords. És evident que és molt més difícil governar en coalició que governar, com jo ho vaig fer durant cinc legislatures seguides a Girona, amb majoria absoluta, o com ho va fer Jordi Pujol durant un grapat de legislatures amb majoria sobrada i sense necessitar a ningú més enllà de la seva pròpia gent.

De l’altra, aquests dies s’està suscitant una discussió sobre si en el Partit dels Socialistes de Catalunya ha de prevaldre la matriu vertical dreta-esquerra, la tradició obrerista-socialdemòcrata, present tant en l’ànima socialista PSC com en l’ànima socialista federal espanyola; o si, pel contrari, també ha de tenir un pes i decantar la balança una versió més transversal en la qual sense renunciar, lògicament, a l’ideari dreta-esquerra, predominaria la identitat catalana i el catalanisme social i polític que el PSC ha defensat des de la seva fundació. Per alguns socialistes seria molt més clar dir que als ciutadans de Catalunya no els demanem el seu vot en tant que partit catalanista d’esquerres, sinó en tant que partit d’esquerres que també és, circumstancialment, catalanista.

Aquest és un debat que aflora pel tercer tema que us vull comentar: la reacció que ha tingut el PSC i el mateix president de la Generalitat de Catalunya com a primer secretari del Partit, però sobretot en la seva condició de president, davant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. I és que aquells que voldrien que dominés la matriu dreta-esquerra consideren que “s’ha passat de frenada” en la defensa de la integritat de l’autogovern i de la necessitat que el poble de Catalunya sigui respectat en les seves decisions; decisions que, per cert, alguns discutirien pel baix grau de participació en el referèndum i per tot el procediment de l’Estatut, volent deslegitimar un procés que, per un altre costat, nosaltres hem defensat a mesura que ha anat evolucionant.

Candidatura purament socialista

Pel que fa a la primera qüestió, voldríem poder concórrer a les eleccions sense renunciar al bagatge de set anys de govern de coalició, però despresos de la hipoteca dels socis dins d’aquesta coalició. Això és molt fàcil de dir i és molt difícil de fer, però nosaltres volem anar cap a una confrontació electoral en la qual la gent pugui triar purament i cruament entre  PSC i Convergència i no entre Convergència i el Tripartit. Des del PSC voldríem presentar-nos als comicis nets de contaminació, havent-nos tret el pes dels dos socis a l’Executiu. Amb tot, els som fidels i fem fermança del pacte de Govern, que portarem fins a les últimes conseqüències i fins al darrer dia. Som lleials a l’acord de coalició, no neguem res.

Aquest és un dels problemes en el balanç de set anys de govern de coalició d’esquerres al qual hi afegiria una sensació d’un punt de recança que, si ho dic, pot semblar que confesso ja d’entrada que anem a les eleccions amb un peu forçat i no precisament optimista, però no és això. Efectivament, he de dir que ens produiria certa recança pensar que, després de set anys arreglant el país amb totes les contradiccions que es vulguin, ara uns altres, d’acord amb l’alternança natural que nosaltres respectem, es poguessin aprofitar de tota la feina que hem fet. Fixeu-vos, i ho subratllo, que ho dic en condicional.

Així doncs, per una banda, nosaltres fem un balanç positiu de set anys de govern i una valoració ambivalent de la coalició perquè de les pròpies contradiccions internes han sorgit moltes vegades posicions contraposades molt allunyades, estirabots estranys, temes que han petat per un costat o per l’altre… I, per l’altra, insisteixo, voldríem comparèixer completament per separat de manera que la gent ens identifiqués com el que som.

 Polítiques d’esquerres per fer front a la crisi

Segon. La matriu dreta-esquerra, com deia, pròpia de la tradició obrerista fundacional del partit socialista, en relació amb la crisi econòmica posa de manifest la necessitat de llençar un missatge que deixi clar que no poden pagar només les conseqüències de la crisi els més febles.

Si la crisi va ser primer financera mundial, després immobiliària espanyola i, finalment, financera-immobiliària espanyola i catalana a tots els efectes; si els atacs dels mercats ho són en funció del deute sobirà, no només del dèficit públic espanyol sinó del deute de la banca i de tots els emprèstits internacionals formulats en el mercat interbancari de manera que ara posa molta pressió sobre el sistema bancari espanyol; si les administracions han acudit a socórrer la banca, han intentat estrènyer-se el cinturó i han retallat salaris; si les mateixes empreses han fet ajustos de plantilla i acords de reducció salarial amb els seus treballadors… Què més se’ns pot demanar? I, de quina forma podríem dur a terme, amb un accent clarament d’esquerres, una política per fer front a la crisi social que fos profundament socialdemocràta en el sentit que mantingués l’estat del benestar al mateix temps que impliqués mesures valentes i imprescindibles per atacar d’arrel alguns aspectes de la crisi?

En relació amb això, un incís. Si hem estat predicant fins fa un any que calia molta inversió pública per crear ocupació de qualitat, ¿com és que ara, per atendre les polítiques de reducció del dèficit públic, ataquem frontalment la política d’inversions? Des del meu punt de vista, tots ens hem d’ajustar per  contenir el dèficit públic i complir, així, amb allò que Europa ens demana que és passar del 13% al 3%, però, a la vegada, crec que no ens hauríem d’excedir.

Tot i que l’ocupació que genera l’obra pública no sempre és de molt valor afegit, és cert que dóna com a resposta molts llocs de treball. No estableixo cap mecanicisme en això, és a dir, tinc clar que les circumstàncies són les que són i, per tant, seria molt difícil dir “si invertíssim més diners, aconseguiríem retallar molt més la factura de les prestacions socials de l’atur”.

Però si anem gastant el que tenim en factura social -les prestacions de l’atur més altres prestacions que tenim, com la llei de dependència- pot resultar que, al final, en el joc d’equilibris entre la riquesa que es genera, l’excedent no deficitari que som capaços de produir i la possibilitat de dedicar això a polítiques de benestar, succeeixi que ens hem quedat sense possibilitat de crear riquesa i que, per tant, no tinguem manera de reduir la factura de les prestacions a base de crear riquesa. Us posaré un exemple fàcil d’entendre. Suposem que la factura de les prestacions per atur a Catalunya amb 600.000 aturats costen 6.000 milions d’euros anuals. 6.000 milions d’euros l’any equivalen, pagada sencera, a una Línia 9 del metro cada any. Cal valorar, doncs, quanta ocupació és capaç de crear la Línia 9 del Metro que, per cert, trigarem anys a pagar-la, i quant podríem rebaixar la factura de les prestacions si en lloc de retardar-la, com estem fent ara, la posem a tot gas.

Es tracta, doncs, d’acabar de trobar el punt d’equilibri entre la generació de riquesa i l’ocupació. Tot i que potser no tenim més remei que retallar tot el que retallem, jo penso que si retallem més del compte repuntarà l’atur i anirem cap a un període llarg de recessió on l’economia experimentarà un creixement per sota de zero similar a la crisi viscuda pel Japó durant tants i tants anys. En fi, aquí queda servit el debat sobre com enfocar una resposta clara a la crisi procurant per la gent que més ho necessita, la gent que se sent més feble, la gent que veu atacada la base estricta del seu sosteniment, que és el salari, o el dret a les prestacions d’atur d’un, de dos o de tres membres de la seva família. Hem d’intentar no fer un discurs tecnòcrata a favor del “créixer per créixer” perquè així potser sí que crearem riquesa i farem més rics als rics alhora que crearem ocupació per als més pobres però també donarem peu a una demagògia que jo crec que no hauríem d’estar disposats a fer. 

Federalisme sí, independència no

Quant al darrer assumpte, l’entitat de l’autogovern i el sentit del catalanisme social i polític, en quin punt es troba el PSC en aquests moments?

Algun dirigent d’Esquerra Republicana, no de primer nivell però que ha estat delegat del Govern i president de Diputació, s’ha atrevit a dir “mai ningú no havia dit ni fet coses tan valentes en defensa de la identitat de Catalunya com el president Montilla”. I és veritat que el discurs polític del president de la Generalitat el dia que el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut va ser molt valent. Ara, tota la valentia del resident i, no només aquesta, sinó també la dels membres socialistes del seu Govern i la de tot el PSC, és dipositada en una cosa en la qual nosaltres creiem i altres no hi creuen.

Un Tribunal deslegitimat, disminuït en les seves funcions, amb menys membres dels que toquen, amb algun membre mort i algun altre recusat, amb quatre que tenen el seu mandat vençut, ha dictat sentència sobre el cor més profund del pacte constitucional. Bé, es poden esquinçar els vestits aquells que en el moment del pacte constitucional no van votar la Constitució i en el moment del pacte estatutari no van votar l’Estatut? És a dir, l’independentisme, per una banda, i la vella Aliança Popular, convertida posteriorment en Partit Popular que ara diu “passem pàgina”, “que tothom acati la sentència”, “recuperem la tradició del pacte de la Transició”, per l’altra.

La Transició va ser possible i es va fer de la manera que es va fer perquè se’ns respectava i se’ns temia. Avui, a Catalunya, el problema que tenim és que, ni se’ns tem ni se’ns respecta. Per molts motius. Ha calat un desprestigi que en una altra època no havia existit. Se’ns veia com més moderns, més avançats, com la punta de llança en la lluita per la democràcia; fins al punt que, en un acte de coratge polític, Adolfo Suárez, aquell que va ser capaç de suïcidar-se políticament per renéixer en si mateix, havent abandonat la camisa blava i apareixent com a abanderat de la democràcia, va restablir l’autonomia de Catalunya en un acte preconstitucional. No perquè sigui preconstitucional en la connotació que ara nosaltres li atribuïm, sinó simplement perquè va restablir l’autonomia de Catalunya amb anterioritat a la Constitució.

L’únic acte de restauració legitimadora de la legalitat Republicana, el va dur a terme un ex membre de la Falange que, en el moment d’autodissoldre les Corts falangistes, va assumir el paper de líder de la Transició i va dir: “l’única manera d’arreglar això és cridar a Tarradellas perquè vingui aquí a fer un pacte i restaurar un organisme que el franquisme havia dissolt que és la Generalitat Republicana”, audàcia que després es va liquidar molt ràpidament i ens en vam oblidar per sempre més. La forma que es va fer la Constitució del 78 i la manera com aquesta es va desplegant durant 30 anys té un marge, el títol vuitè es va definint per part del Tribunal Constitucional però, al final, com que el tema no estava ben resolt, les costures han acabat petant pel costat de l’Estatut de Catalunya.

La sentència ha produït una marea de satisfacció brutal a totes les altres comunitats autònomes amb estatuts menys autonomistes que el nostre perquè ja s’estan apuntant a dir “ep, com a mínim tot el que diu la sentència sobre l’Estatut de Catalunya el nostre estatut també ho vol”. Totes les patacades per a nosaltres. Obrim el camí, donem oportunitats a tothom mentre un Tribunal deslegitimat ens escatima algunes coses de les més essencials, que toquen l’ànima, les vibracions i les emocions del poble de Catalunya.

Ara bé, com que nosaltres no som independentistes, la nostra reacció és molt virulenta, però des d’un intent de defensar la integritat de l’Estatut i la recuperació del pacte constitucional i estatutari. Altres diran, “no perdeu més el temps, s’ha acabat, fotem el camp!”. La Carme Chacón ens deia que no penséssim que l’Espanya democràtica està contra Catalunya, sinó que és el PP i l’Espanya fatxa els que estan contra Catalunya. Altres li haurien dit que mentre això quedés prou clar i no semblés que en l’àmbit del PSOE hi ha un punt d’ambigüitat estarien disposats a creure-ho, però això és molt difícil de gestionar en aquests moments i a nosaltres ens situa en una posició molt complexa.

I acabo amb dues reflexions més. Quan em presentava de candidat a la presidència de la Generalitat, Felipe González, em va dir que els socialistes catalans havíem de superar la “paradoxa catalana”. Amb això em va voler dir que el PSC només guanyaria la Generalitat el dia que aconseguís el mateix nombre de vots que el cap de llista socialista a Catalunya en unes eleccions generals. Aquesta “paradoxa catalana” encara avui segueix viva i, segurament, està accentuada.

El que crec que seria horrible és que acabéssim tenint un país partit, com el Quebec o Flandes, permanentment sotmès a la lluita del 51%-49% i sense aconseguir mai la independència. Està demostrat que el nostre dificilíssim encaix a Espanya fa créixer l’independentisme i, amb l’actual composició de la societat catalana, és inevitable que anem, com a molt, a un escenari del 50%-50% on la  confrontació seria horrible. Aleshores, no superada la paradoxa i polaritzada la societat, uns hauran de triar. Es produiria la basquització de la política a Catalunya: un “frente constitucional” contra un “frente abertzale”.

Però la independència seria pràcticament impossible. Em preguntareu per què si Malta, Txecoslovàquia, Letònia, Lituània, Bòsia, Sèrbia, Kosovo, Estònia, Romania o Bulgària han acabat sent estats independents, no ho pot ser Catalunya? Doncs perquè tots aquests països provenen de l’antic espai comunista. No n’hi ha cap de l’Europa occidental.

L’última cosa que hauríem de plantejar-nos és si l’Àrea Metropolitana podria assimilar-se a la Valònia i la resta de Catalunya a Flandes. És a dir, si podrien existir dues Catalunyes: una perifèrica, molt més catalana que l’altra, i una metropolitana, molt menys catalana que l’altra per no dir molt més espanyola que l’altra. Tot plegat, amb una particularitat, equivalent al cas belga: la capital, Brussel·les, la que ningú no vol deixar anar perquè és la provincialització de la resta. En aquest cas seria Barcelona, on els resultats serien, com a màxim, d’un 50%-50%. Per tant, nosaltres que no volem una deriva d’aquestes característiques, defensarem l’autogovern de Catalunya fins el punt que els nostres companys socialistes espanyols probablement no ens acabaran d’entendre del tot. Apostarem per un model inclusiu que no creu en la independència i que propugna la federalització d’Espanya encara que costi molt més temps del que està costant.