El Punt Avui

Costa de creure però ja hi tornem a ser. El 10 de novembre torna a haver-hi eleccions. Malgrat un mandat clar dels electors no hi ha hagut manera de tancar un pacte per assegurar el govern a Espanya d’una opció progressista. En les eleccions de maig les dretes van col·lapsar en la seva pròpia inconsistència i van donar ales, seguint la tendència que s’havia marcat a Andalusia, a l’extrema dreta. Malgrat una pretensió inicial més centrista Ciudadanos s’arrenglerava obertament amb aquesta dreta que no sumava de cap de les maneres i que si els números haguessin sortit hauria arraconat clarament els partits d’esquerres i progressistes.

Només calia voluntat política i capacitat negociadora per fer jugar tota la resta dels vots de les Corts per apuntalar una majoria sòlida al Congrés més enllà de tenir assegurada la majoria absoluta al Senat. Voluntat de pacte i de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos d’una banda i una voluntat oberta d’incorporar en els tractes els partits nacionalistes que a Catalunya i Euskadi demostraven voluntat d’entesa en un camí possibilista per treure de l’atzucac les relacions Catalunya-Espanya.

Res d’això no va entrar en joc, o potser si per la via negativa. La manca de pacte és l’expressió més contundent de les rigideses de la Constitució mal interpretada per les forces hegemòniques.

El risc de repetir és molt evident. Es pot agrupar el vot de la dreta i es pot disgregar el vot de l’esquerra. I és des de l’esquerra que amenaça el fantasme de l’abstenció. És l’argument d’una persona que conec: jo no aniré a votar. I com és això?: doncs perquè jo ja he votat i que m’hi facin tornar al cap de pocs mesos mereix el càstig de l’abstenció.

L’abstenció i la por són els pitjors enemics de les esquerres.