Diari de Girona

El passat 16 de setembre, en Xavier Fàbrega va patir un accident mortal a la Creueta, en plena via verda mentre anava amb bicicleta. El xoc ciutadà va ser molt fort, tant per les circumstàncies de l’accident, com pel fet que en Xavier venia d’una família molt nombrosa i tenia una família molt nombrosa i també per la projecció de la seva activitat cultural i educativa.

Els dies posteriors, aquestes circumstàncies van quedar ben paleses, i molts antics alumnes seus van deixar un testimoni directe de la petjada que els havia deixat en Xavier.

Precisament molt pocs dies abans, l’Eudald Vilas, en nom dels tres editors i impulsors del cicle Girona a l’abast, ell mateix, en Xavier Fàbrega i en Ramon Bosch m’anunciava la voluntat d’editar el cicle de la primavera de 2005 dedicat als “Darrers mil anys de muralles de Girona” en un volum singular. Era l’anunci d’una feina que consistia a corregir i adaptar la transcripció de la meva conferència en aquell cicle i també l’anunci d’un canvi de criteri, ja que fins ara s’havien agrupat en tres volums (1989, 1996 i 2005) els deu cicles anteriors. “Sobre la iconografia de la Catedral de Girona”, “El centenari de Josep Tharrats” i “La Girona medieval” al primer volum; sobre “La Cruïlla de cultures”, “El Barroc a Girona” i “L’art gòtic” al segon, i sobre “Els inicis de l’època moderna”, “La Girona romànica”, “La plàstica romànica” i “la Girona romana” en el darrer.

Aquests cicles i les corresponents publicacions donaven continuïtat als esforços que va iniciar l’any 1978 J.E. Borao amb la coordinació d’una Síntesi històrica de Girona, que continuaria l’any 1980 amb una Aproximació a la història de Girona.

Per aquest doble camí, el professorat de Bell-lloc del Pla s’esforçava per vincular la docència a l’entorn, aprofundia en la petjada romana de la masia de can Pau Birol, seu de la pròpia escola, i explorava el pes singular del mosaic de Bell-lloc, feliçment recuperat fa uns anys i instal•lat al Museu d’Història de la Ciutat després de moltes dècades d’exili als magatzems i a les sales del Museu d’Arqueologia de Barcelona. En Xavier Fàbrega, el meu contacte permanent per aquests cicles, encomanava entusiasme i no s’aturava davant de cap dificultat i intentava amb els seus companys buscar els col•laboradors més acreditats i de més prestigi en cada matèria, amb la voluntat tant de donar projecció ciutadana al cicle de conferències com d’assolir un paper de referència amb les corresponents publicacions. Puc acreditar que els resultats sempre han estat molt positius i que la contribució a la nostra cultura historiogràfica feta des del camp de la docència de secundària s’ha de considerar un encert.

En Xavier encomanava aquest mateix entusiasme, mentre esbossava un incipient somriure amb la boca mig oberta, en els sopars del jurat del concurs de redacció de la Coca-Cola, en el qual ens havíem trobat una colla d’anys i on ens posàvem al dia de les darreres novetats de la ciutat, de l’escola, de les famílies i del treball i la vida de tots els altres companys i companyes que formàvem part de l’esmentat jurat.

Fa molt pocs dies, en plenes fires i a la Rambla comentant-ho amb en Miquel Lope, també membre del jurat, ens dolíem que en poc temps han mort dos dels seus components: l’Ignasi Bonnin i en Xavier Fàbrega.

La mort sobtada i inesperada d’en Xavier ens ha trasbalsat a tots, ens ha deixat amb un buit considerable, ens ha interpel•lat sobre el sentit de la vida i de la mort, ens ha posat al davant de l’evidència del caràcter sempre imprevisible de totes les vides, però ens ha recordat, un cop més, que per molt que ens esforcem a trobar un sentit transcendent a les coses el que més compta, el que més ajuda, el que ens encoratja és la vida que ens deixen. Les petjades de les seves vides. Ho he repetit sovint: és en el record de la vida que podem trobar els ressorts per entendre el nostre dolor, la nostra tristesa, les nostres emocions, els nostres sentiments. Tot ho hem construït en el contacte de les vides i és en aquest contacte i en aquest record que podem trobar el sentit íntim i reconfortant del record d’una vida perduda. Perquè és en realitat una vida viscuda, coneguda i en aquest sentit guanyada en la seva plenitud abastable de principi a fi.

La gran sotragada del setze de setembre fa dies que ha passat. La commoció del moment ha deixat pas, ara, a una reflexió serena, a una vivència més íntima per als que el coneixien més. Per a molts altres pot arribar a ser una absència imperceptible, però quan s’esvaeixi del tot el record dramàtic començarà a ser hora de reivindicar el testimoni d’en Xavier Fàbrega. El testimoni d’un treball ben fet, que continuaran emocionadament els seus companys, i el testimoni de la petjada deixada en alguns centenars de joves de la ciutat i de les comarques que no podran deixar de pensar que en el seu bagatge hi viu el guiatge atent i eficaç d’un bon mestre.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2869_4_229406__Opinio-Xavier-Fabrega